donabalafia amb els 44 anys de Moviment Veinal a Balàfia

About The Women's Sports Foundation from Women's Sports Foundation Activitats, promoció de la IGUALTAT, Xocolatades, Feminisme, Exposicions, presentacions de llibres i Conferències, una mica de tot, la millor programació per aquest any que encetem.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Recordant un 1 d'octubre de 1931 en defensa del dret al vot femení a les Corts.

                                                     Feminisme SOCIAL.
En sentit ampli, el conjunt d'esforços, sorgits específicament durant els segles XIX i XX, en pro de l'emancipació de la dona i de la igualtat de drets en ambdós sexes. El terme comença a usar-se com a neologisme a França, Charles Fourier, (un dels pares del cooperativisme, el 1837, va parlar de desigulatats socials i de feminisme. Fou el primer que va arribar a afirmar que "el grau d'emancipació de la dona en una societat és el baròmetre general pel qual es mesura l'emancipació general"). El terme va passar als països anglosaxons com womanism, per aplicar-se en general als moviments de reivindicació empresos per la dona. A l' estat espanyol, el terme apareix cap a 1899 en un llibre d'Adolfo Posada, titulat Feminisme
Com a moviment social, el moviment feminista lluita per la superació del domini masculí sobre la dona i la corresponent transformació de les relacions socials quotidianes i estructurals, tradicionalment dominades pels homes sota supòsits jeràrquics. El feminisme, com a moviment, forma part, junt amb els moviments estudiantils i de protesta dels anys seixanta, dels anomenats «nous moviments socials». Com a ideologia, suposa d'una banda, la denúncia de l'opressió i explotació del sexe femení pel masculí, o de la dona per l'home, així com de tota forma de discriminació pel gènere i d'expressió social del patriarcat, tradicionalment admesos per la societat i, per l'altre, el convenciment implícit o explícit que la lluita per la igualtat de drets i l'autonomia de la dona és una causa justa. D'aquí deriva la lluita per l'alliberament de la dona contra la idea que els rols socials i la distribució del treball siguin els que es consideren «propis de cada sexe», i la creença, pròpia d'èpoques passades de la història de la humanitat dominades pel criteri del mascle, o també en l'actualitat, en formes més o menys solapades, que tal assignació sigui quelcom «natural».
La història del feminisme comprèn dos grans períodes. El primer, denominat amb el terme de «primera onada», s'estén de 1860 a 1920, és gairebé un fenomen exclusiu dels Estats Units i Gran Bretanya i està representat pels moviments de dones que lluiten per la igualtat de drets: les sufragistes. El segon període, el feminisme anomenat de la «segona onada», sorgeix a la fi dels anys seixanta i s'estén per Europa; representa un canvi qualitatiu respecte de l'anterior -encara que gira també inicialment entorn del dret del vot- i adquireix una major força organitzativa. En el reforçament del feminisme d'aquesta segona fase té molt a veure la independència econòmica adquirida per les dones en aquesta època i el seu major nivell educatiu.
El feminisme modern, entès com un moviment que uneix les dones entorn de la lluita per la igualtat entre els sexes, comença amb el sufragisme, o lluita pel dret al vot de la dona, i té la seva carta fundacional en la convenció coneguda com «Declaració de Sèneca Falls», de l'estat de Nova York, en l'Estat Units, el 1848.  Després de la Guerra de Secessió, les sufragistes es radicalitzen i organitzen de forma independent de les ideologies polítiques i s'agrupen constituint l'Associació Nacional pro Sufragi de la Dona (1868), branca radical en què exerceix un papi important Elisabeth Cady Stanton (1815-1902), i l'Associació Americana pro Sufragi de a Dona (1869), branca més moderada en la que destaca Lucy Stone (1818-1893); ambdós corrents es reunifiquen en la National American Suffrage Association, el 1890. A banda del text fundacional de la Sèneca Falls, el llibre A Vindication of the Rights of Women [Vindicació dels drets de la dona] (1792), així com la figura de la seva autora, Mary Wollstonecraft, poden considerar-se vertaders antecedents del pensament feminista. A Anglaterra, l'important assaig de John Stuart Mill, The Subjection of Women [La subordinació de les dones] (1869), dóna una nova empenta i una nova fonamentació doctrinal al pensament feminista, vinculant-lo al liberalisme.  Un text anterior, escrit per d'Olympe de Gouges (1748-1793), Les droits de la femme et de la citoyenne (1791), constitueix un autèntic manifest d'inspiració rousseauniana, en el temps de la Revolució Francesa, que reivindica el dret al vot de la dona, la igualtat de drets, la llibertat d'opinió i expressió i la substitució del matrimoni per un contracte social.

Els Estats Units van reconèixer el dret al vot de la dona el 1920; a Gran Bretanya, on van sorgir organitzacions sufragistes semblants a les americanes (Unió Nacional de Societats per al Sufragi de les Dones), relacionades també amb el rearmament moral, aquest dret va ser reconegut el 1928. A l' estat espanyol, el sufragi universal es va obtenir el 1931, durant la Segona República, encara que després va ser eliminat per la guerra i la dictadura de Franco. La Institución Libre de Enseñanza (1875), d'inspiració krausista, va promoure l'educació de la dona i va afavorir indirectament el sorgiment d'idees feministes; les iniciadores del feminisme espanyol són, no obstant això, Emilia Pardo Bazán i Concepción Arenal
Després de la Segona Guerra Mundial sorgeix un nou feminisme, que vincularà la ideologia d'aquest moviment amb el pensament socialista (en les seves diverses formes de socialisme utòpic, anarquisme, llibertarisme o marxisme), que ja havia exercit anteriorment la seva influència a través sobretot del text de Engels L'origen de la família, la propietat i l'Estat (1884). Textos fundacionals, significatius en un primer moment d'aquest nou feminisme de «segona onada», són: El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, considerat l'obra fonamental del discurs feminista, i, La mística de la feminitat (1963), de Betty Friedan, fundadora de l'Organització Nacional de Dones (1966). A aquests cal afegir obres quelcom posteriors, però igualment fites fonamentals de la literatura feminista: La dialèctica del sexe, de Shulamith Firestone (1970), L'eunuc femella, de Germaine Greer (1970), La condició de la dona, de Juliet Mitchell (1971), Política sexual, de Kate Millet (1971), La política de l'alliberament de la dona, de Jo Freeman (1975), (sense oblidar l'anterior Tres guineas, de Virginia Woolf, 1938).