La
història d'una dona que mou *mars*. La Marta Sarramian ens deixa un altre *pedacito* del seu proper llibre “A contra corrent”, escrit de la mà de Carme Adell, la
seva protagonista. Una història que us farà vibrar per la seva força i
capacitat de lluita. Reflexions de vida que us despertaran els sentits.
“-L'aigua
passa igual que passa la vida i aquesta ona que ara veus no tornarà a
ser mai la mateixa. Per això cal aprofitar-la, viure-la al màxim i ser
conscients que pugues no haver-hi un demà –va començar a dir la Carme-. El
meu avi patern cavava rases per fer que l'aigua arribés des de la bassa
fins a l'hort. Quan obria les comportes, m'agradava posar pals i
observar com navegaven fins que es quedaven embussats entre dues pedres.
Passava les hores allí, jugant amb l'aigua de les séquies i veient-la
caminar fins a arribar a la seva destinació, així com tots arribarem al
nostre.
Cada vegada que veig aigua em pregunto, quan vaig decidir
dedicar-me en cos i ànima a aquest mitjà, i com no tinc resposta per a
aquesta pregunta, em responc a mi mateixa que ja ho tenia decidit des
que vaig néixer -Carme va riure i em va fer riure a mi també. Era
ocurrent i divertida. Entre riures em va narrar la seva infància.
-Vaig
néixer a Reus com altres sis dels meus germans. El meu pare va
construir una casa als afores de la ciutat, en un terreny on hi havia un
pou per poder regar l'hort. Com érem molts, la meva mare sempre havia
d'enginyar-les-hi per estalviar, la roba anava passant d'uns a uns
altres. Li agradava molt cosir, filava el vestit de comunió, perquè
totes poguéssim usar-ho. Havia de fer encaixos de *bolillos* per
treure'ns i arribar a fi de mes. Per berenar sempre hi havia pa amb vi i
sucre o pa amb xocolata i encara que només podíem menjar una unça,
ningú protestava.
Els seus records queien *salteados* a la seva ment, confeccionant, a poc a poc, la màgia de la seva infantesa...
-Una
vegada, van arribar uns funambulistes i ens quedem tan sorpresos que
ens passem les setmanes següents agarrats a una corda fent equilibris
entre els pins. Jo pujava als arbres, grimpava, baixava –va
continuar-. Els Reis de l' Orient també eren un esdeveniment familiar, com
qualsevol infant corríem il·lusionats a la terrassa de la casa on estaven
els regals esperant-nos. Algunes vegades ens portaven carbó i la majoria
sempre venia amb una nota a cadascun dels fills sobre les peticions que
havien fet i que no havien pogut concedir.
Va ser una infància
preciosa, envoltada de nens i en contacte amb la naturalesa. Ens
passàvem el dia jugant i quan el meu pare arribava del treball, es
posava a jugar amb nosaltres. Recordo passar-me el dia entre el jardí i
l'hort. Carme parla sense poder desprendre's del seu somriure.
-Sí,
va ser una infància molt feliç –va dir per a si mateixa-. Com érem
tants mai ens avorríem. La família es dividia en dos grups, el de majors
i el de petits, jo era la del mitjà i, de vegades, em deixaven triar,
però mai vaig saber a quin grup pertanyia.
Em va fer un gest per
continuar *pedaleando*, a mesura que avançàvem per una *Mitjana
hivernal, ho fèiem també per totes les seves primaveres.
-La vida passa molt ràpida, per això cal agarrar-la al vol,
com si se t'escapés de les mans.”
La setmana que ve més...
A contra corrent. La història d'una dona que mou mars.
*Posted *on 23/04/2014 *by martaSarramian
Què tots els dies us regalin llibres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada