donabalafia amb els 44 anys de Moviment Veinal a Balàfia

About The Women's Sports Foundation from Women's Sports Foundation Activitats, promoció de la IGUALTAT, Xocolatades, Feminisme, Exposicions, presentacions de llibres i Conferències, una mica de tot, la millor programació per aquest any que encetem.

dimecres, 19 de febrer de 2014

8 de març de 2014 : Carme Karr és mereix un carrer a Lleida !

Carme Karr va desenvolupar en la premsa de la segona dècada del segle XX una activitat periodística regular, amb dedicació pràcticament exclusiva, oberta a diverses temàtiques i a distintes publicacions, i va esdevenir així el precedent més proper a una professional del periodisme com s’anirà entenent en la dècada posterior. Nascuda en el si d’una família estrangera, va integrar-se a la vida cultural catalana i va començar a col·laborar a la revista L’Avenç i, més endavant a Joventut. La seva cultura i formació li van facilitar l’entrada en el periodisme, que es va convertir per a ella en una via d’expressió de les seves idees modernes i avançades. Sota el pseudònim de Xènia va iniciar una polèmica amb Eugeni d’Ors, el Xènius de La Veu de Catalunya, i amb el seu nom signà articles en català i en castellà al Diario de Barcelona, El Día Gràfico i a Las Provincias. Quan el 1906 va aparèixer la Il·lustració Catalana, el seu director va fer-li l’encàrrec de preparar un suplement mensual dedicat a les dones. Així va néixer Feminal, una revista que va sortir des de 1907 fins a 1917, de la qual va ser directora i impulsora i aconseguí una qualitat de contingut i de presentació ben notables. Aquesta revista, amb aparició puntual cada quart dissabte de mes, va comptar amb les veus femenines més potents de principis de segle, com Dolors Monserdà, Agnès Armengol, Felip Palma (pseudònim de Palmira Ventós), Maria Domènech, Sara Llorens, Joaquina Rosal, Mercè Pedrós, Isabel Serra i la Comtessa de Castellà. Karr no va deixar mai de col·laborar en la premsa del moment, signant amb el seu nom o amb pseudònims com l’Escardot. Tot i que dominava força bé el francès, l’alemany i el castellà, va triar el català com a vehicle preferent per expressar-se en els seus escrits. A més dels textos periodístics, també va conrear la narrativa breu, la novel·la, el teatre, els contes per a infants, les conferències i, fora de la literatura, la composició de peces musicals. Font : Diccionari Biogràfic de les Dones. 

FEMINAL : Publicació mensual en català apareguda a Barcelona del 28 d’abril de 1907 al 30 de desembre de 1917 com a suplement de «La Ilustració Catalana».
Dirigida per Carme Karr, defensà bàsicament un programa de culturització de les dones; publicava articles literaris, poesies i pàgines musicals (amb peces de Carme Karr, Lluïsa Casagemas, José Antonio de Donostia, etc). Hi col·laboraren Dolors Monserdà, Agnès Armengol de Badia, Maria Domènech de Cañellas i Isabel Serra, entre altres..
Carme Karr amb les seves filles
Com somriuen els ulls blaus, infantils, de Carme Karr, que acaba de reunir-se'ns; aquesta dona que ha fet tan soroll a Barcelona, i que és tota minúscula.
- Li agrada? - em pregunta.
- Molt, senyora. Això és un bé de Déu. L'art de delicadeses i de treball. I sobretot, d'organització, d'idea, deixi que li digui: això és feminisme.
Em mira, una mica irònica:
- I què entén vostè, per feminisme?
- Això mateix; el que vostè ha fet.
- Ah!... El feminisme no és això, solament... És una cosa tan àmplia, tan diversa, tan profunda... Però vaja, reconec que això ho hem fet bé...
- Divinament, senyora Karr. Tan bé, que és la millor afirmació feminista que podien fer. Es veuen aquí moltes coses tan sèries, de ben fetes, que sembla mentida que estiguin fetes per dones.
- I per què? ¿És que vostè també creu que les dones no podem fer tot el que fan els homes?
- Ah, sí! Tot menys assemblar-s'hi. Tot menys votar, per exemple. Menys el sufragisme...
- Perdoni, nena. Vostè no en sap gaire de feminisme. Aquí on em veu, jo sóc partidària decidida del sufragi femení. ¿Per què les dones no hem de tenir el dret d'intervenir en allò que ens interessa tant com als homes?
- Poden tenir tots els drets que es vulgui, senyora. Menys el de desfigurar-se.
- Senyoreta Polo: Vostè no ha vist les més grans sufragistes angleses (angleses, ja ho veu); la Duquesa d'Atholl i Lady Astor, membre de la Cambra dels Comuns, a Londres, assistir a les sessions del Congrés, amb un grapat de mil lliures esterlines damunt, en joies, supremament elegants i supremament femenines. Vostè no ha vist aquesta gran política, Lady Astor, a Ginebra, durant una reunió de la Societat de les Nacions, portant una esplèndida nurse i donant mamar, ella mateixa, a un fill seu de catorze mesos...
Digui que la dona pot fer-ho tot; tot, fixi's bé, menys d'ésser dona. Feministes són i seran sempre aquestes. Les altres, les dones que volen ésser iguals que els homes i que fan d'ells uns rivals, són "masculinistes"...
                                                                          

 
                                                                  L'esperit d'acció femenina
L'obra de la meva fundació, és clar, -ens explica l'encantadora velleta- és la de l'elevació del rang de la dona, un rang postergat i envellit durant una quarantena de segles d'atavismes socials i religiosos, i un apostolat contra la injustícia que se li ha anat fent durant tot aquest temps. Vostè creu que la dona és d'una altra espècies que l'home? És clar que no. Però sembla que hom li ha considerat tota la vida. I la meva dèria no és ni més ni menys que això: desfer aquest error anacrònic en aquesta època vindicativa i lluminosa i posar, només, les coses al seu lloc. "Doneu la Cèsar el que és del Cèsar..." Doneu a la dona el que és de la seva raça: el dret de viure; de viure en tot i com tots.
Això a més a més, és d'una necessitat humana i social apremiant. Es pot tolerar que una dona s'hagi de convertir en un blanc de revessos i de misèries, pel sol fet de posar a coll l'embalum de la seva feminitat primitiva?
¿Pel sol fet que ningú li hagi ensenyat a deseixir-se, a treballar, a viure com una persona? Cregui que fa vergonya de veure aquestes dones infelices que no surten soles de casa, que tenen el treball per un pecat i que només aspiren a casar-se. Casar-se. Està molt bé. Però, és el fi natural de la dona?. Les estadístiques han provat que a Barcelona hi ha seixanta-mil dones que no tenen parella, "que sobren"... Seixanta-mil dones que no es poden casar. ¿I doncs què han de fer aquestes dones? Treballar, laborar d'una manera o altra, i no esperar a morir-se de fàstic; entenc que tota criatura té l'obligació de guanyar-se un sou,  "la vida", que ha de justificar-la.
Però sobretot, és precís preocupar-se del destí d'aquest contingent de població "condemnat de l'excedència". Se l'ha d'aprofitar i és això el que jo estic fent, el que vaig aconseguint a còpia d'esforç i de lluita. De lluita, abans que res. Ah! Vostè no es pot arribar a imaginar què és el desenvolupament de la meva idea en aquest país, en aquest ambient... 

                                                                             
Carme Karr de : (POLO, Irene: "La dona que treballa a l'Exposició", Imatges. Setmanari gràfic d'actualitats. (Barcelona), any1, núm. 7, 23 de juliol 1930, text complet)