Els Jocs Olímpics s’han
convertit en el paradigma de l’esport contemporani, malgrat que el propi Baró
de
Coubertin, impulsor
dels Jocs Olímpics moderns, era contrari a la participació de la dona en les
Olimpíades. De fet, va
dir que “les dones només tenien una funció: coronar el vencedor”, tement que la
seva participació els
fes perdre part de la seva feminitat (Costa, 1994: 125). Això només es pot
entendre
situant-lo en el context
històric i com a conseqüència dels nombrosos mites, tradicions i prejudicis que
envolten a les dones en general i a les esportistes en particular des de
l’antiguitat. Tot i que alguns membres del COI no estaven d’acord amb
Coubertin, en aquells moments, el citius, altius, fortius tenia i molts cops continua tenint, sexe, el masculí, no hi cabia,
ciutadana alta i forta. De tota manera al llarg del segle XX les dones han estat excloses dels
JJOO per raons classistes, racials o sexistes. Al 1956 una dona, per
primera vegada, és qui fa el jurament a la cerimònia d’obertura, fou
l’esquiadora Giulana Chenal-Minuzzo i a Mèxic el 1968 una dona encén el
pebeter.
Els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia no admetien dones, ni tan sols com a
espectadores. No obstant, hem
de recordar que gaudien dels seus propis jocs a Olimpia, els dedicats a la deessa Hera. Els primers JJOO de la era
moderna, a Atenes al 1896, tampoc van ser l’escenari de la participació
femenina. Van
haver de passar quatre anys (París, 1900) per a què el Comitè Olímpic
Internacional permetés l’accés de la dona a l’esport de competició (tennis i
golf) enmig d’una societat on la discriminació sexual era total. En aquest
context, la tennista britànica Charlotte Cooper aconseguí el primer or
olímpic. Al 1904 a Sant Louis, set dones americanes foren acceptades com a membres
de l’equip de tir amb arc, però només com a exhibició. A Londres, al 1908,
alguns esports foren admesos també com a exhibició (vela, patinatge, tennis, tir amb arc, gimnàstica i natació). D’aquestes Olimpíades cal
destacar el triomf de Frances Clytie Rivett que, juntament
amb el seu marit, va guanyar l’or en vela, convertint-se en la primera dona que guanyava una
modalitat enfront de participants masculins.
1912, Estocolm, es va permetre
clarament la participació femenina en els Jocs Olímpics moderns, afegint-hi la
natació. Un altra dada, les dones de l’estat espanyol no hi participaren fins el
1960, a Roma. Allà viatjaren 11 esportistes per a participar en natació, gimnàstica
i esgrima. Encara a hores d’ara, els equips femenins d’ Espanya només
participen en algunes disciplines olímpiques (Gimnàstica esportiva, gimnàstica rítmica, natació, natació sincronitzada,
salts, esgrima, tir amb arc, waterpolo, handbol,hoquei herba, Taekwondo,
tennis, vela i atletisme).
2012, cent anys després, la proporció de dones ja supera el 43% del total dels esportistes, aprop ja del 50%, a partir dels
Jocs de Barcelona’92, la situació és va normalitzant. A Barcelona, un total de 35 països no tenien representació femenina, a
partir de l’evidència que demostrava aquest fet, es creà el moviment Atlanta Plus, (Women and the Olympic
Movement),
d’origen europeu. Aquest moviment va
crear diverses comissions, entre les que destaca la Feminist Majority Foundation. Una de les fundadores va ser
l’advocada francesa Linda Weil-Curiel. El Grup Atlanta Plus interrompé una
reunió del COI al Marriot Marquis Hotel i refusà anar-se’n fins que no fossin
rebuts i es tractés el tema. Al final, Anita
DeFrantz (representant americana al COI) i François Carrard (Director
General al COI), deixaren la seva reunió per trobar-se amb Atlanta Plus. Ells i
elles demanaven en el seu programa
l’exclusió dels països que deneguessin la participació femenina als Jocs
Olímpics, (Pakistan, Kuwait, Iran, Iraq, Aràbia Saudi...), havien de ser
exclosos de les Olimpíades aquells països que no volguessin la participació de
les seves dones. Aquest raonament es basava en la
pròpia Carta Olímpica, que refusa qualsevol forma de discriminació. El COI ha
decidit que no hi hauran nous esports olímpics si aquests no estan adreçats
tant a homes com a dones, ja que es creu que la igualtat en l’esport és
fonamental per aconseguir la igualtat en la societat moderna.
L’educació física i la pràctica esportiva cultiven el desenvolupament del
potencial del cos humà, el benestar físic i el sentit de l’estètica. Per això, si entenen l’esport com
a un camí pel desenvolupament de les capacitats humanes de les persones, en el futur de la cultura
esportiva, el fet de ser dona no pot representar un element discriminatori. És necessari que s’acabi amb el
sexisme dins el món de l’esport i, per a això, cal que desapareguin tot tipus
de creences, mites i estereotips, a la vegada s’ha de promoure un esport
femení basat en una informació científica que prengui en consideració aquells
trets específics que corresponen a cadascun dels sexes. I aquest és un dels
reptes del segle XXI.
(Molta d' aquesta informació està treta del treball de l’Eva Zamora “Participació de la dona en l’esport i l’olimpisme”) http://olympicstudies.uab.es/pdf/wp076_cat.pdf
Saül Cravioto
Finalment, regirant pels blogs trobat una entrevista a Katherine Switzer,
la primera dona que va córrer la Marató a Boston i va impulsar la
participació de les dones en aquesta prova a les olimpíades, l’he
volguda afegir com agraiment a ella i a d’altres com ella que van ser
pioneres i van obrir camí per a la resta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada