APUNT : DONES I OLIMPISME

Els Jocs Olímpics s’han convertit en el paradigma de l’esport contemporani, malgrat que el propi Baró de

Coubertin, impulsor dels Jocs Olímpics moderns, era contrari a la participació de la dona en les

Olimpíades. De fet, va dir que “les dones només tenien una funció: coronar el vencedor”, tement que la

seva participació els fes perdre part de la seva feminitat (Costa, 1994: 125). Això només es pot entendre

situant-lo en el context històric i com a conseqüència dels nombrosos mites, tradicions i prejudicis que envolten a les dones en general i a les esportistes en particular des de l’antiguitat. Tot i que alguns membres del COI no estaven d’acord amb Coubertin, en aquells moments, el citius, altius, fortius  tenia  i molts cops continua tenint,  sexe, el masculí, no hi cabia, ciutadana alta i forta. De tota manera al llarg del segle XX les dones han estat excloses dels JJOO per raons classistes, racials o sexistes. Al 1956 una dona, per primera vegada, és qui fa el jurament a la cerimònia d’obertura, fou l’esquiadora Giulana Chenal-Minuzzo i a Mèxic el 1968 una dona encén el pebeter.

Els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia no admetien dones, ni tan sols com a espectadores. No obstant, hem

de recordar que gaudien dels seus propis jocs a Olimpia, els dedicats a la deessa Hera. Els primers JJOO de la era moderna, a Atenes al 1896, tampoc van ser l’escenari de la participació femenina. Van haver de passar quatre anys (París, 1900) per a què el Comitè Olímpic Internacional permetés l’accés de la dona a l’esport de competició (tennis i golf) enmig d’una societat on la discriminació sexual era total. En aquest context, la tennista britànica Charlotte Cooper aconseguí el primer or olímpic. Al 1904 a Sant Louis, set dones americanes foren acceptades com a membres de l’equip de tir amb arc, però només com a exhibició. A Londres, al 1908, alguns esports foren admesos també com a exhibició (vela, patinatge, tennis, tir amb arc, gimnàstica i natació). D’aquestes Olimpíades cal destacar el triomf de Frances Clytie Rivett que, juntament amb el seu marit, va guanyar l’or en vela, convertint-se en la primera dona que guanyava una modalitat enfront de participants masculins.

1912,  Estocolm,  es va permetre clarament la participació femenina en els Jocs Olímpics moderns, afegint-hi la natació. Un altra dada, les dones de l’estat espanyol no hi participaren fins el 1960, a Roma. Allà viatjaren 11 esportistes per a participar en natació, gimnàstica i esgrima. Encara a hores d’ara, els equips femenins d’ Espanya només participen en algunes disciplines olímpiques (Gimnàstica esportiva, gimnàstica rítmica, natació, natació sincronitzada, salts, esgrima, tir amb arc, waterpolo, handbol,hoquei herba, Taekwondo, tennis, vela i atletisme).

2012, cent anys després, la proporció de dones ja supera el 43% del total dels esportistes, aprop ja del 50%,  a partir dels Jocs de Barcelona’92, la situació és va normalitzant. A Barcelona, un total de 35 països no tenien representació femenina, a partir de l’evidència que demostrava aquest fet, es creà el moviment Atlanta Plus, (Women and the Olympic Movement), d’origen europeu. Aquest  moviment va crear diverses comissions, entre les que destaca la Feminist Majority Foundation. Una de les fundadores va ser l’advocada francesa Linda Weil-Curiel. El Grup Atlanta Plus interrompé una reunió del COI al Marriot Marquis Hotel i refusà anar-se’n fins que no fossin rebuts i es tractés el tema. Al final, Anita DeFrantz (representant americana al COI) i François Carrard (Director General al COI), deixaren la seva reunió per trobar-se amb Atlanta Plus. Ells i elles demanaven en el seu programa  l’exclusió dels països que deneguessin la participació femenina als Jocs Olímpics, (Pakistan, Kuwait, Iran, Iraq, Aràbia Saudi...), havien de ser exclosos de les Olimpíades aquells països que no volguessin la participació de les seves dones. Aquest raonament es basava en la pròpia Carta Olímpica, que refusa qualsevol forma de discriminació. El COI ha decidit que no hi hauran nous esports olímpics si aquests no estan adreçats tant a homes com a dones, ja que es creu que la igualtat en l’esport és fonamental per aconseguir la igualtat en la societat moderna.

Wodjan Shaherkani ha estat la primera dona saudita a disputar uns Jocs Olímpics. Ho ha fet en la disciplina de judo, després de disputar un combat, de la categoria de +78 kg, contra la porto-riquenya, Melissa Mojica. La saudita va estar a punt de no participar en la prova per la prohibició de la Federació Internacional de Judo de competir amb hijab. Tot i això, es va arribar a un acord. Quan la megafonia de l'Excel Arena ha pronunciat el seu nom, el públic l'ha rebut amb un calorós aplaudiment. L'esportista ha perdut apallissada -només és cinturo blau-, però ha fet història en convertir-se en la primera saudita que debuta.

 Tot i això, no serà l'única que ho farà en aquests Jocs. Sarah Attar és l'altra atleta del país àrab que hi ha participat. Ho ha fet en els 800 metres lliures.  Tot això no és qualsevol cosa, no és casual; ha d’haver voluntat de fer-ho i cal seguir endavant de manera que no faci falta cap comentari al respecte. Quan qualsevol dona de qualsevol país del món tingui accés a qualsevol esport i pugui competir i fer allò que vulgui fer sense cap restricció.

 L’educació física i la pràctica esportiva cultiven el desenvolupament del potencial del cos humà, el benestar físic i el sentit de l’estètica. Per això, si entenen l’esport com a un camí pel desenvolupament de les capacitats humanes de les persones, en el futur de la cultura esportiva, el fet de ser dona no pot representar un element discriminatori. És necessari que s’acabi amb el sexisme dins el món de l’esport i, per a això, cal que desapareguin tot tipus de creences, mites i estereotips, a la vegada  s’ha de promoure un esport femení basat en una informació científica que prengui en consideració aquells trets específics que corresponen a cadascun dels sexes. I aquest és un dels reptes del segle XXI.

 

(Molta d' aquesta informació està treta del treball de l’Eva Zamora “Participació de la dona en l’esport i l’olimpisme”) http://olympicstudies.uab.es/pdf/wp076_cat.pdf

Saül Cravioto

Finalment, regirant pels blogs trobat una entrevista a Katherine Switzer, la primera dona que va córrer la Marató a Boston i va impulsar la participació de les dones en aquesta prova a les olimpíades, l’he volguda afegir com agraiment a ella i a d’altres com ella que van ser pioneres i van obrir camí per a la resta.