L’any 1928, l’escriptora anglesa Virginia Woolf va ser convidada a donar a Cambridge dues conferències sobre el tema “La dona i la novel.la”. En el seu llibre Una habitació pròpia
(1929) ens explica com va anar al Museu Britànic i va trobar milers de
llibres sobre la dona, però tots escrits per homes. Davant d’aquest fet
hagués estat fàcil pensar que la literatura és cosa d’homes i que les
dones s’han limitat a ser instigadores de la creació literària, però no
creadores, part de l’objecte produït, però rarament productores
d’aquest. Partint d’aquesta afirmació, la paraula que millor definiria,
aparentment, el paper de la dona en la història de la literatura
universal seria absència. No es podria
ignorar, per descomptat, l’existència d’algunes dones escriptores que
han deixat la seva empremta en el camp literari, les dones amb cervell d’home a les quals al·ludia Simone de Beauvoir.
Però precisament aquestes dones no negarien l’absència a què ens
referim, sinó que, en tot cas, permetrien substituir la paraula absència per excepcionalitat. Samuel Bennet, en la seva obra Our Women: Chapters on Sex-Discord, va escriure: “(…) Amb
la possible excepció d’Emily Brontë, cap novel.lista de sexe femení ha
produït una novel.la que iguali les grans novel escrites per homes
(. ..)”. Afegiríem, llavors, un altre concepte que es va aplicar a les
dones que van intentar obrir-se camí en un espai que, durant segles, va
ser pràcticament monopoli dels homes: incapacitat. Per parlar en termes actuals, la literatura femenina va ser considerada com un producte de sèrie B i, per tant, marginal.
A mesura que avancen els segles, a l’edat mitjana i fins al segle XVII, la
majoria de dones que van desenvolupar una activitat com escriptores
pertanyen majoritàriament a l’estament religiós. L’Església condemnava
determinats gèneres i temes literaris i, per descomptat, considerava que
la dona que s’atrevís a escriure havia de fer-ho sota l’empara de la
seva condició de religiosa o d’una família noble i influent i, és clar,
sobre temes no mundans. Seria aquest el cas de dones com Hrotsvitha, considerada l’escriptora més destacat de l’alta edat mitjana, o de Hildegarda de Bingen, l’abadessa del segle XII; de Caterina de Siena o de místiques com Teresa de Jesús o Sor Juana Inés de la Cruz .
Aquelles dones que no havien abraçat la vida monàstica, escriuen
igualment sobre temes religiosos o, si no és així, sobre qüestions que
competien al rol que exercien en la societat: el de dones i, sobretot,
el de mares. Així són freqüents les obres de dones dirigides als seus
fills, en què abunden els consells de tot tipus, des de com governar un
territori a com governar una casa noble, passant per consells de tipus
mèdic. No podríem parlar aquí de literatura de ficció, sinó d’obres
pertanyents al gènere didàctic. Dhuoda, noble del segle IX, seria una de les seves representants, encara que possiblement el cas més notable és el de Christine de Pizan, filla d’un metge i astròleg italià que va viure a la cort del rei Carles V de França a principis del segle XV.
La novel·lista Caterina Albert, màxima representant de la novel·la rural modernista en llengua catalana amb obres com Solitud o Drames rurals, havia de signar amb el pseudònim de Víctor Català.
Si en voleu saber més, no deixeu de visitar l'exposició : Dones amb Literatura Pròpia, al Hall del Centre Cívic de Balàfia, fins el 31 d'agost de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada