L'Anna porta tota la vida pedalejant contracorrent. Fora de casa, és l' Anna que pujada a una bici lluita sempre pels drets de les dones ciclistes d’aquest país. Una dona lluitadora sense pèls a la llengua que no té por de res ni de ningú.
Fa un temps, l' Anna Ramírez va decidir expressar el que pensava sobre el tracte que les corredores rebien en aquest país mitjançant una carta a la Comissió de Fèmines de la Federació Espanyola de Ciclisme, un organisme que ella mateixa diu no saber “què és ni per a què serveix”. Aquesta carta de protesta es va filtrar a les xarxes socials i això va tenir conseqüències negatives per a ella: “el seleccionador (Ramón González Arrieta) em va dir que l'única perjudicada seria jo i que no aconseguiria res, que les espanyoles no aconseguiríem res ni amb la carta ni competint amb les millors del món perquè no n’ hi ha una que valgui la pena. Vaig entendre allò com una amenaça de que no aniria més amb la selecció espanyola però en aquest moment de la meva vida tant em fa anar-hi com no anar-hi. No tinc por de res”.
Mirant cap al futur del ciclisme femení espanyol, l'Anna no hi veu la llum: “si ens uníssim totes i donéssim un cop de puny sobre de la taula alguna cosa farien però les corredores critiquen la situació per darrera i després no són valentes per dir-ho a la cara de qui correspon. Com moltes vegades a la vida de les dones, tenen por de perdre el poc que tenen i amb aquesta actitud no aconsegueix res”. La passivitat de l'actual seleccionador de la qual es queixa l'Anna contrasta amb l’entrega que li atribueix a l'anterior, Juan Carlos Martín: “crec que la Federació veu en el Ramón un home que no gasta, no li dóna problemes i no li crea maldecaps, i això a la gent que està a dalt els va perfecte, no com el Juan Carlos que estava diàriament a la porta de la Federació demanant coses.”Aquesta falta de suport en la lluita ha acabat per desmotivar l'Anna, que ja es resigna a viure l’esport com una mera diversió. Això sí, continua creient en una idea ferma i clara: “les dones podem dir alguna cosa i el nostre esforç també s’ha de recompensar igual que el dels nois”.
A Espanya una dona no pot viure de la bici, a no ser que siguis una corredora molt i molt bona i guanyis un mundial o uns jocs olímpics i et segueixis quedant aquí a Espanya, perquè aleshores rebràs una beca. Però arribar a aquest nivell és molt difícil i per aconseguir-ho has de fer primer el salt a un equip estranger i evolucionar corrent curses internacionals, cosa que aquí no es fa”.
Mentre que les noies han de fer-se a la idea que han de tenir primer uns estudis o una professió i després intentar fer el salt professional marxant d'Espanya, un noi pot tenir des de petit la il•lusió de ser professional aquí: “el ciclisme masculí té una sèrie d’equips, de llocs on els nois poden anar perquè els acullen i els faciliten la formació com a ciclistes, si després valen, continuaran i sinó durant aquell temps hauran rebut una educació i una formació per poder fer alguna altra cosa a la vida. Però ells poden pensar en el ciclisme com un pla A, en canvi elles ho hauran de veure sempre com un pla B”. I la diferència és una qüestió bàsicament cultural, no física ni d’ espectacle: “a altres països s’està professionalitzant molt el ciclisme femení però a Espanya hi ha molts estigmes culturals, molt masclisme, i costa que la gent aposti per nosaltres. No se’ns respecta com se’ns hauria de respectar”.
- See more at: http://www.donesdigital.cat/noticia/790/anna-ramirez-el-tourmalet-del-ciclisme-femeni/#sthash.3iUsw5K2.dpuf
