Diumenge 29/09/13 - 11,00 hores
IX Ruta del Garrotín
Sortida: Plaça Sant Joan
Arribada: Turó Seu Vella
El garrotí neix de la
convivència musical entre paios i gitanos de la Lleida dels anys 40 i
50. És una barreja entre la música gitana (el flamenc) i la música
popular catalana (corrandes, balls plans...). Paios i gitanos es van
ajuntar per cantar i ballar conjuntament, amb la única pretensió de fer
música. Així aparegué el garrotín vell que posteriorment es va
desenvolupar en el garrotín arrumbat , d'on es diu que va nèixer la
rumba catalana .
El Garrotin de Lleida consta d'una tornada fixa amb una melodia rítmica, i les estrofes es
van improvisant a mesura que es canta. El contingut de les estrofes sol
ser burlesc o irònic, amb l'únic objectiu de divertir a la gent que
l'escolta.L'estrofa sol ser, tot i que amb petites variacions:
Al garrotín, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan;
al garrotin, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan.
La tornada és una estrofa de quatre versos de vuit síl·labes
idealment, tot i que com es fan concordar amb la música a vegandes són
irregulars. Aquests, solen rimar només el segon i el quart, atenent al
fet que solen ser improvisats durant la cançó. Entre estrofa i estrofa
es canta la tornada per tal de deixar temps a preparar-se el següent.
Uns exemples serien:
Jo tenia una amigueta
amb un do molt especial
cada cop que veia un noi
li feia aixecar el pardal.
La vida es una passada
es com una gran comèdia
sobre tot desde que hi és
en català la Viquipèdia.
Lo Marquès de Pota ja era un dels referents del garrotín, però amb la
seva mort, es converteix en un dels referents que
s'hauran d'estudiar i revisar amb els anys per entendre i conèixer
millor la música tradicional, la rumba catalana i la cultura gitana,
sobretot de Lleida.
Joan Enric Rodés tenia 79 anys i feia mesos que estava apartat per malaltia dels escenaris i les juergues
com diuen alguns gitanos lleidatans. Pel seu nom pocs el coneixien,
perquè ell era lo Marquès o el Pota. Això de marquès no li venia pas de
família nobiliària, sinó d'intentar viure el millor que podia i de ser
una mica gandul a vegades, per això molts li deien que era com un
marquès. I això de la pota, perquè era coix des de ben petit per una
poliomielitis mal curada. A Rodés també li deien gitano blanc. De pare
paio i mare gitana, coneixia com pocs la cultura calé i d'aquesta es va
impregnar pel que fa a la música. Així, va ser el principal deixeble
d'uns dels pares de la rumba i el garrotín, com va ser Enric Pubill, lo Parrano.
I va ser el mestre del que ara recull i amplia aquesta tradició: lo
Beethoven, que és el Carles Juste. No obstant, no només va ser el
Parrano i la seva família qui el va introduir als escenaris i a les
festes populars, sinó que també va estar a prop i va recollir
influències de gent com el Cap de Ferro, Mestre Tonet o Paquito
Abolafio, entre molts d'altres.
EL GARROTIN
de LLEIDA
Ai, Lleida dels meus amors
bressol on vaig néixer jo
contra més lluny de tu em trobo
més me’n recordo jo.
Al garrotín, al garrotan
a la vera, vera, vera de Sant Joan.
Quin garrotín, quin garrotan,
Lleida sempre va endavant
Ai, Lleida no sé què tens
vens per tren o carretera,
al divisar el teu castell
tota la sang se m’altera
Aquí hi havia els meus pares
aquí ells em van criar
el dia que jo em mori
al seu costat vull anar.
Jo sóc mestís, sí senyor
a mi em diuen
lo Parrano
la meva mare era paia
i el meu pare un gran gitano.
De la barreja va sortir
a la lluna de Lleida un dia
aquest
Parrano tan vostre que per Lleida es mori
