PER SANT MIQUEL : CAMINADA DEL GARROTÍN. Aquest any en Homenatge a lo Marquès de "POTA"

Diumenge 29/09/13 - 11,00 hores
IX Ruta del Garrotín
Sortida: Plaça Sant Joan
Arribada: Turó Seu Vella

El garrotí neix de la convivència musical entre paios i gitanos de la Lleida dels anys 40 i 50. És una barreja entre la música gitana (el flamenc) i la música popular catalana (corrandes, balls plans...). Paios i gitanos es van ajuntar per cantar i ballar conjuntament, amb la única pretensió de fer música. Així aparegué el garrotín vell que posteriorment es va desenvolupar en el garrotín arrumbat , d'on es diu que va nèixer la rumba catalana .
El Garrotin de Lleida consta d'una tornada fixa amb una melodia rítmica, i les estrofes es van improvisant a mesura que es canta. El contingut de les estrofes sol ser burlesc o irònic, amb l'únic objectiu de divertir a la gent que l'escolta.L'estrofa sol ser, tot i que amb petites variacions:

Al garrotín, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan;
al garrotin, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan.

La tornada és una estrofa de quatre versos de vuit síl·labes idealment, tot i que com es fan concordar amb la música a vegandes són irregulars. Aquests, solen rimar només el segon i el quart, atenent al fet que solen ser improvisats durant la cançó. Entre estrofa i estrofa es canta la tornada per tal de deixar temps a preparar-se el següent. Uns exemples serien:

Jo tenia una amigueta
amb un do molt especial
cada cop que veia un noi
li feia aixecar el pardal.

La vida es una passada
es com una gran comèdia
sobre tot desde que hi és
en català la Viquipèdia.

Lo Marquès de Pota ja era un dels referents del garrotín, però  amb la seva mort, es converteix en un dels referents que s'hauran d'estudiar i revisar amb els anys per entendre i conèixer millor la música tradicional, la rumba catalana i la cultura gitana, sobretot de Lleida.

Joan Enric Rodés tenia 79 anys i feia mesos que estava apartat per malaltia dels escenaris i les juergues com diuen alguns gitanos lleidatans. Pel seu nom pocs el coneixien, perquè ell era lo Marquès o el Pota. Això de marquès no li venia pas de família nobiliària, sinó d'intentar viure el millor que podia i de ser una mica gandul a vegades, per això molts li deien que era com un marquès. I això de la pota, perquè era coix des de ben petit per una poliomielitis mal curada. A Rodés també li deien gitano blanc. De pare paio i mare gitana, coneixia com pocs la cultura calé i d'aquesta es va impregnar pel que fa a la música. Així, va ser el principal deixeble d'uns dels pares de la rumba i el garrotín, com va ser Enric Pubill, lo Parrano. I va ser el mestre del que ara recull i amplia aquesta tradició: lo Beethoven, que és el Carles Juste. No obstant, no només va ser el Parrano i la seva família qui el va introduir als escenaris i a les festes populars, sinó que també va estar a prop i va recollir influències de gent com el Cap de Ferro, Mestre Tonet o Paquito Abolafio, entre molts d'altres.

 

EL GARROTIN

de LLEIDA

Ai, Lleida dels meus amors

bressol on vaig néixer jo

contra més lluny de tu em trobo

més me’n recordo jo.

Al garrotín, al garrotan

a la vera, vera, vera de Sant Joan.

Quin garrotín, quin garrotan,

Lleida sempre va endavant

Ai, Lleida no sé què tens

vens per tren o carretera,

al divisar el teu castell

tota la sang se m’altera

Aquí hi havia els meus pares

aquí ells em van criar

el dia que jo em mori

al seu costat vull anar.

Jo sóc mestís, sí senyor

a mi em diuen

lo Parrano

la meva mare era paia

i el meu pare un gran gitano.

De la barreja va sortir

a la lluna de Lleida un dia

aquest

Parrano tan vostre que per Lleida es mori