Filla de Prudenci Bertrana, vol ser escriptora, però el seu pare s'hi nega. Estudia música a Barcelona i l'any 1923 marxa a Ginebra per continuar els estudis. Coneix Nicolau d'Olwer (exiliat de la dictadura de Primo de Rivera), que l'anima a escriure. Viu de la música, tocant en hotels dels Alps, i crea la primera jazz band formada íntegrament per dones. El 1925 es casa amb Denys Choffat. El 1926 s'instal·len a Tahití i el 1930, a Catalunya. A les eleccions de 1933 es presenta com a parlamentària per ERC. Quan esclata la Guerra Civil, segueix participant en la vida pública i dels cercles literaris en defensa de la República. El 1938 s'exilia a Suïssa, on primerament passa situacions de pobresa. L'any 1948 torna a Catalunya.
COL·LABORACIONS HABITUALS EN MITJANS DE COMUNICACIÓ, I EN REVISTES CIENTÍFIQUES I CULTURALS.D'Ací i d'Allà, Companya, La Veu de Catalunya, Mirador, La Nau, L'Opinió, La Humanitat, La Publicitat
PREMIS LITERARIS
- Crítica Serra d'Or - 1973 - Memòries fins al 1935
Aurora Bertrana i Salazar va néixer el 29 d’octubre de 1892 a Girona. Tot i la seva inclinació primerenca per la literatura, la seva família la va encaminar cap als estudis musicals. Va començar a estudiar violoncel amb Tomàs Sobrequés, un reputat professor de l’època i, més tard, continua a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. L’any 1923 viatja a Ginebra per ampliar la seva formació musical a l’Institut Dalcroze, estudis que se sufragarà amb actuacions musicals a la ràdio o als hotels suïssos.
El 1925 es casa amb un enginyer suís i, per motius de feina, el 1926 viatgen a la Polinèsia i s’instal·len a Tahití. Des d’aquest exòtic indret, Aurora Bertrana escriu reportatges que es publiquen a la revista D’Ací i d’Allà, i, un cop tornada a Catalunya, també el seu primer llibre, Paradisos oceànics (1930), obra que recull l’exotisme i els costums de la cultura maori i que va causar cert rebombori a l’època. L’any 1930 la parella retorna a Catalunya. Bertrana continua col·laborant en setmanaris, com La Veu de Catalunya, Mirador, Publicitat,L’Opinió... i participant en tertúlies i conferències sobre les seves experiències en els Mars del Sud. També les plasmarà en la publicació de Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934) i L’illa perduda (1935), novel·la escrita conjuntament amb el seu pare, Prudenci Bertrana.
Paral·lelament, inicia una etapa d’intensa activitat política i de lluita per la promoció dels drets de les dones. Participarà en projectes com la creació d’un Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya, d’una Universitat Obrera Femenina o del Lyceum Club de Catalunya, associació de la qual fou la primera presidenta. El 1932 s’afilia a Esquerra Republicana i l’any següent es presenta com a candidata al Congrés de la República per Barcelona, però no aconseguí l’escó i abandonà la política.
El 1935 fa un nou viatge al Marroc interessada per conèixer la cultura del Magreb i, especialment, la situació de la dona. Les seves impressions quedaran recollides en El Marroc sensual i fanàtic (1936). En esclatar la Guerra Civil, torna a Barcelona i es posiciona al costat de la República. Treballa com redactora en cap de Companya, revista vinculada al PSUC, i col·labora amb l’Associació d’Escriptors Catalans. A nivell personal, se separa del seu marit, qui opta per passar a la zona franquista. El 1938 s’exilia a Suïssa, on viu amb moltes dificultats econòmiques. No retornarà a Barcelona fins a finals de la dècada dels 40. A la ciutat comtal, reprèn la seva tasca com a escriptora i publica novel·les sobre els estralls provocats per la Segona Guerra Mundial, com Camins de somni (1955), Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958). Més tard, escriu la biografia del seu pare, titulada Una vida, i les seves memòries, Memòries fins a 1935 (1973, Premi Crítica Serra d’Or de prosa no-ficció, 1974) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975), publicades pòstumament. Va passar els seus últims anys a Berga, on va morir el 3 de setembre de 1974. Bertrana va ser una dona culta, independent, aventurera, que qüestionava els convencionalismes de la seva època i que va viure més enllà dels paràmetres socialment establerts.
La Biblioteca de la Universitat de Girona conserva el Fons Prudenci i Aurora Bertrana, que es pot consultar al Repositori de Fons Especials de la Universitat de Girona i a la Memòria Digital de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada