BONES FESTES. POESIA I UNES PROPOSTES SOLIDÀRIES DEL NADAL A BALÀFIA

LES ROSES DEL CEDRE 

Sóc un estel errant 

en la nit fosca 

que cerca el teu camí 

en la tenebra, 

i no l'encalça. 

. . . 

Immersa 

en la boira baixa 

que t'oculta, 

cloc els ulls 

i solco la meva nit. 

Allí pampallugueja 

la lluerna 

que em tramets. 

. . . 

Tots som 

el teu ressò. 

Soledat, i el vent 

que xiula a fora, 

sacsegen el silenci. 

Són els meus aliats. 

(D'El ble i la llum, 2003)

ROSA FABREGAT

 LO RETORN LA NIT DE REIS 

La tartana s'és vinguda, 
los infants ja hi salten dins. 
¡Adéu siau, esplais alegres 
dels clars dies de l'estiu! 
D'aquell aplec de belleses, 
avui, no en resta altre encís 
que els pilots de fulles seques 
que el vent passant fa cruixir. 
La verdor de camps i vinyes 
poc a poc s'ha esgrogueït; 
i les flors ja no hi gallegen 
per les vores dels camins. 
Ja no es veu penjar dels arbres 
lo fruit ros i el flonjo niu; 
sols dins son pelló de punxes, 
la castanya hi branda humil. 
Per entre boires polsoses 
resten planures i cims; 
i el poblet i la parròquia 
s'esfumen sota un cel gris. 
Tot s'esborra; tot s'allunya; 
tan sols, entre mig dels pins, 
s'esguarden les parets blanques 
de l'ermita del Sant Crist. 
Del Sant Crist que tantes voltes 
he pregat per los qui estim... 
que al braç de la jove mare 
m'hi deixa veure un nou fill. 

DOLORS MONSERDÀ

 La germana, l'estrangera

De parar i desparar taula
Amor saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor…(Les set: no véns. Sota la taula
S'amaguen els neguits: Fora de casa
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
Desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

* * * 

Maria-Mercè Marçal