Mòdol explica a la seva columna de dilluns 16 de juliol al diari Segre 2 exemples diametralment oposats, 2 visions i conceptes de vida de noies que són d'aqui i nosaltres en fem una reflexió: la Maria Carcolé, brillant bioenginyera de 23 anys que investiga a Boston amb el suport de la Universitat de Harvard i l' Institut Tecnològic de Massachusetts. La Xadia que du burca, te 15 anys i ha deixat l'escola, passa de la legislació que obliga a l'escolarització fins els 16 anys, amb el consentiment de la seva mare, i explica que : "no l'importa perdre el curs si no em deixen portar burca, no vull estudiar, vull fer alguna cosa útil".
Maria Carcolé, 25 anys, bioenginyera
Zahra Ennaji, de 16 anys, porta una gerra d'aigua, es dirigeix pel camí desèrtic cap al enclavament nòmada de la seva família al desert del Sàhara, a prop de Mhamid, una localitat del sud. A més de les tasques domèstiques que exerceix, Zahra camina cinc quilòmetres cada dia per assistir a una escola primària recentment construïda.
Fa uns dies a Balàfia,cedida per l'ICD, vam poder gaudir de l'exposició de Simone de Beauvoir que, entre altres, analitza el pes que ha tingut el cristianisme
en la història d’opressió de les dones de la nostra cultura, amb la seva defensa del matrimoni i del
rol exclusiu de la dona com a esposa i mare. Per a ella, l’educació a la qual han anat accedint a poc a poc les dones primer
les de les classes altes i a partir del
segle XIX, més i més dones de totes les condicions, és una peça clau de la seva realització com a persones i emancipació
progressiva.
Beauvoir fa un repàs històric i cita nombroses figures de
dones, especialment franceses, que van destacar malgrat totes aquestes
restriccions (Margarida de Navarra, George Sand, Flora Tristan...), tot
inserint-les en una genealogia femenina i com Virginia Woolf, Beauvoir sosté, que la
independència econòmica és fonamental perquè la
dona pugui esdevenir una persona autònoma
i lliure.
De manera encara més polèmica, Beauvoir examina també
la “mala fe” de les dones que es complauen en l’opressió; diu, però, que això
no és degut a la seva inferioritat natural, sinó a la “situació” –concepte clau
en el pensament existencialista– en què es troben. Atès que el món està
construït en masculí, segons els valors que els homes han imposat com a
millors, les dones tenen menys habilitats per moure-s’hi, i es remeten
sovint a l’autoritat masculina. Allò que anomena el “sentimentalisme” de les
dones també és fruit d’aquesta situació històrica, no de la seva essència
natural. Tot això els ha impedit reaccionar col·lectivament enfront de la
desigualtat injusta a què han estat i continuen estant sotmeses.
La conclusió a la qual arriba Simone de Beauvoir és
que “Cal transformar profundament l’educació de les dones per no convertir-les
en els éssers fràgils i dependents” i és optimista: quan existeixi un món
igualitari, les relacions entre homes i dones seran millors, no desapareixerà
ni la capacitat de seducció mútua, ni l’amor, sinó que augmentaran.
Charles Fourier, pensador socialista utòpic, defensor de la lliure associació cooperativa i precursor de la sociologia tal com avui l'entenem, va escriure al 1808 que el grau d'alliberament d'una societat és podia mesurar pel nivell d'emancipació i de cultura de les seves dones. El temps i la immensa majoria de les persones li han donat la raó : en les societats més avançades i lliures del planeta, les dones hi juguen un paper fonamental i negar-ho és de necis o de ximplets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada