Kali-iuga
La poesia és un escut carregat de passat
Ja sabem com funciona el món,
la ciència avança desfermada.
Però quan el nen sap com va la joguina
ja no és més que un grapat de peces,
desmanegades, que s’esmuny,
sota els seus ulls encuriosits,
entre les seves manetes
innocentment culpables.
Mai com ara no havíem estat tan comunicats,
però… ¡ja no tenim res a dir-nos!
Mai no havia estat tan fàcil d’anar a qualsevol lloc.
¡Només falta que sapiguem a on volem anar!
Les carreteres esquarteren el món
i escurcen les llargues distàncies,
incomunicant els dos costats
a banda i banda.
Així, ens veiem llançats
cap a un endavant que no sabem on para.
La nostra vida còmoda compromet
la vida dels que vindran.
Però no hi parem esment.
La fi de tot plegat ens crida
i sembla que tinguem pressa per arribar-hi
de tan farts com estem de la nostra mediocritat.
Una mediocritat que arriba
fins a aquests mateixos versos,
incapaços d’assenyalar un nou horitzó.
Potser només els records
ens uneixen a l’únic futur possible.
Potser ens calgui recordar
qui som, d’on venim,
tot tancant els embornals de l’oblit.
Potser ens calgui preguntar-nos
què és el que val la pena,
què és el que ens fa ser realment.
Cal colgar els esvorancs del sense sentit
per tal que la fi de tot no sigui el caos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada