Acabo d’arribar, des dels vuit mil metres d’altura, al Camp Base del
Xixa. Estem esgotats.
Les nostres cares denoten un contundent i especialment dur treball en
alta cota. Quasi només ens queda un àpex d’energia per seguir desperts.
Conforme passem pels altres campaments aquí instal·lats, surten els
alpinistes a felicitar-nos: “Good job guys…”. Ens han seguit en tota la
nostra odissea des d’aquests lloc, al principi amb prismàtics i després
seguint la referencia de les nostres llums frontals. Ens abracen amb
sinceritat, reconeixent, com alpinistes, un treball portat fins al
límit. La veritat es que em sento satisfet, orgullós d’haver donant tot
en aquest gegant i d’haver escalat una ruta excepcional.
Va ser el segle passat, si no ens portem a engany, el segle passat!.
Quan l’amic Feliu Izard ens va portar a un grup d’inexperts d’expedició
al cim del pic Lenin (7.134 m), un set mil situat aleshores a l’ara
extinta Unió Soviètica.
En Feliu sempre ha filat prim amb la documentació. De tornada de la
gran aventura, ja de Madrid al tren direcció Lleida, recordo que va
treure un llibret a on ens ensenyava encuriosit un cim de vuit mil
metres, anomenat Xixa Pangma, com un objectiu a considerar en el futur.
Jo, en aquell moment, no sabia ni lo que era un vuit mil. Han
transcorregut 23 anys i ara ens trobem al redós d’aquest gegant del
Tibet, a punt de gratar el seu cim. L’esdevenir ha anat ficant a cadascú
al seu lloc, han canviat moltes situacions, hi ha absències enyorades,
però encara ens mou la il·lusió del primer dia. Gaudim admirant amb ulls
de nen, embadalits tot allò que ens envolta i ens fa somiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada