Conseqüències de la crisi post-COVID i del model de governança en les entitats especialitzades en l’abordatge de les violències masclistes
El passat 10 de juny, en el plenari del Consell Nacional de les Dones de Catalunya (CNDC), les companyes de la cooperativa Tamaia, viure sense violència van anunciar de forma colpidora que tancaven.
Tamaia és una entitat pionera i de referència en la lluita contra les violències masclistes, i l’impacte d’aquesta decisió és inefable per molts motius, donat que la seva trajectòria de quasi 30 anys ha impregnat a professionals, ha estat cabdal en la vida de moltíssimes dones i ha generat sabers específics (per exemple, en la creació de la Llei 5/ 2008 del Dret de les dones a l’eradicació de les violències masclistes) que han marcat les polítiques públiques.
Citant les pròpies paraules que argumenten la seva decisió:
“La intempèrie és un lloc de molta dificultat per poder acompanyar i sostenir les altres dones. Una intempèrie d’ordre material per la manca de sosteniment”
“Conseqüència directa d’unes polítiques públiques absolutament insuficients i absurdament burocratitzades”
“La violència masclista és estructural i aquesta dimensió s’articula també en la situació de precarietat de les professionals que estem a la primera línia de l’atenció”
La intempèrie a la qual es veuen sotmeses les entitats, i més encara davant la crisi de la COVID-19, és un fet ja denunciat. Volem recordar que el 17 d’abril més de cent vint entitats feministes i de l’economia social i solidària signaven el manifest “#Som Essencials”, un manifest que denunciava la situació d’emergència de les entitats feministes davant la situació provocada per la pandèmia. Allí es posava en evidència el risc en el qual estava la continuïtat del seu treball social i d’atenció, que ja se sostenia de forma molt precària.
La major part d’entitats que aborden les violències masclistes i que lluiten pels drets de les dones van signar aquest manifest. Així i tot, aquest document es va prendre per part de les administracions, com si fos una queixa de part, quasi des de la infantilització, perquè no es va assumir CAP de les demandes que contenia. Ni una. Demandes perfectament assumibles i associades al manteniment de compromisos, la flexibilització de subvencions, l’adaptació i calendarització d’activitats i, en definitiva, la creació d’un pla de contingència per a les entitats feministes. Un pla que tingués en compte no només l’atenció, sinó també totes les accions de prevenció i recerca, encara més essencials en els moments de crisi viscuts. I que, a més, pogués tenir en compte la diversitat territorial i de projectes que es duen a terme arreu del país. Sobre tot perquè, ja que aquestes estaven assumint, en plena crisi, el sosteniment dels seus programes, com a mínim, s'exigia un reconeixement i un marc bàsic que no fos viscut, en paraules de les companyes de Tamaia, com l’absoluta intempèrie.
Creiem que l’anunci de Tamaia és la punta de l’iceberg, que ens assenyala de forma cruenta una problemàtica molt més gran i que cal entomar amb responsabilitat. Considerem que donades les circumstàncies i les conseqüències per a moltes entitats, aquest absolut menyspreu a les demandes efectuades no pot quedar impune.
Per aquest motiu exigim:
L’assumpció de responsabilitats polítiques davant la situació exposada.
La necessària resposta davant l’evidència de descoordinació, manca de lideratge i solidesa política en la defensa d’un teixit social i solidari, ric, potent, amb projectes propis de gran impacte en la comunitat. Per part de totes les administracions, des de les locals, diputacions fins a les del Govern de la Generalitat.
Un canvi estructural en el marc de la co-governança, que permeti el reconeixement dels projectes consolidats de contrastada solvència i trajectòria en la lluita contra les violències masclistes.
La creació d’un grup d’interlocució entre el CNDC i el Govern que assumeixi de forma clara (amb projecte, calendari, pressupost…) la recerca d’un canvi real de relació público-comunitària, basat en el reconeixement i la cura. És evident que hi ha marcs legals que cal respectar que poden dificultar aquesta reconeixement, però també que quan es busquen hi ha moltes maneres d’establir relacions de major cura i respecte, i més encara entenent el bé social dels projectes i la voluntat expressada de generar polítiques més participatives.
Garantir en aquesta anàlisi i propostes la dimensió i la diversitat de les entitats, així com la visió territorial, i també interseccional.
Volem un canvi de model basat en el reconeixement per a totes les entitats, que possibiliti:
La continuïtat dels projectes de les entitats feministes assegurant uns terminis temporals per a la dotació de subvencions i reduint la burocratització que comporta avui en dia la gestió.
Un marc de col·laboració clar i previsible entre administracions públiques i entitats feministes.
Un marc que sigui valorable i revisable mitjançant un grup d’interlocució entre el Consell i el Govern de Catalunya.
Un sistema garantista, però que vetlli per la gestió adequada dels serveis, valorant la qualitat de l’atenció en comptes de licitacions basades en el preu, que acaben precaritzant les professionals.
Sense aquest marc de col·laboració, la continuïtat de l’activitat de les entitats, amb tota la riquesa que això implica a escala de país, no és viable en condicions dignes.
Si es parla de co-governança i de co-producció de polítiques, exigim que sigui de debò.
Una pèrdua com la de Tamaia no pot quedar impune
Ens assenyala un camí, i l’hem de seguir.
Juliol de 2020
Des de CONFAVC creiem en la igualtat de gènere i en educar en valors afins als nostres idearis. Per això volem crear aquest espai al web, per a poder compartir i difondre els projectes sobre gènere que fem, per a poder fer xarxa i aporta el nostre granet de sorra en un tema que és de tots i de totes. Per una igualtat efectiva, per l’erradicació dels esteriotips en tots els àmbits i lluitar per un futur més violeta als barris , Per aquesta tartera de raons posem en marxa aquest espai i programes.
