La diabetis mellitus (DM) és una malaltia crònica del metabolisme que constitueix un problema
sanitari important derivat de la prevalença creixent, de la morbiditat i mortalitat elevades i
del seu paper com a factor de risc cardiovascular; a més, té un elevat cost sanitari i social.
Cursa amb hiperglucèmia secundària a un dèficit absolut o relatiu d’insulina. Deixada a la lliure
evolució provoca complicacions greus a curt i llarg termini: a curt termini la diabetis mal
controlada pot ocasionar descompensacions hiperglucèmiques i a llarg termini afavoreix la
presència de complicacions, com la retinopatia, la nefropatia, la neuropatia i la malaltia cardiovascular.
Com a conseqüència, les persones amb diabetis tenen un elevat risc de patir ceguesa,
insuficiència renal crònica, infart de miocardi, accident vascular cerebral i amputacions.
L’any 1989 l’OMS va formular un seguit d’objectius de salut per a la diabetis per a l’any 2000,
continguts a la Declaració de Saint Vincent1, que varen ser adoptats i inclosos a les diferents
edicions del Pla de salut de Catalunya. L’avaluació dels esmentats objectius ha estat difícil, ja
que tal i com es varen definir calia disposar d’una cohort de persones amb diabetis, el seguiment
de les quals permetria donar resposta als diferents objectius. Les dificultats inherents
a aquest tipus d’estudi ha fet inviable aquesta opció. Tot i això s’ha fet una aproximació amb
les fonts d’informació disponibles2. Entre els objectius que no s’han pogut avaluar directament,
la tendència indica que s’han estabilitzat (és el cas de l’objectiu sobre la reducció de la incidència
d’amaurosi o de les amputacions) o que s’han assolit parcialment (letalitat per infart
agut de miocardi [IAM]).
L’objectiu d’incrementar la proporció de diabetis coneguda ha estat
assolit. En aquest sentit, convé assenyalar que mentre poden haver aparegut nous casos degut
a l’increment de l’obesitat i el sedentarisme, l’augment en la prevalença de diabetis coneguda
pot reflectir els esforços de cribratge per detectar precoçment tant la diabetis no diagnosticada
com la reducció de la mortalitat associada a les complicacions agudes, com la
cetoacidosi. Per tant, l’augment en la prevalença de diabetis mellitus tipus 2 (DM2) es podria
considerar com un resultat positiu d’altres programes de prevenció. En el cas de l’objectiu sobre
insuficiència renal terminal, la reflexió aniria en el sentit que el major nombre de persones
amb diabetis que han iniciat tractament renal substitutiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada