donabalafia amb els 44 anys de Moviment Veinal a Balàfia

About The Women's Sports Foundation from Women's Sports Foundation Activitats, promoció de la IGUALTAT, Xocolatades, Feminisme, Exposicions, presentacions de llibres i Conferències, una mica de tot, la millor programació per aquest any que encetem.

dimarts, 29 de setembre de 2015

29 de setembre, SANT MIQUEL, FESTA MAJOR DE LLEIDA. Pregó Festa Major Balàfia 2015 Sra. Isabel Hornos

 Alcalde, regidores i regidors, amics i amigues, familiars que m’ acompanyeu avui.
En primer lloc, dono les gràcies per tenir l’honor de ser la pregonera de la Festa Major de Balàfia d’ aquest 2015. Durant els preparatius de les festes de l’any passat, quan em van proposar ser-ne la pregonera em van agafar completament d’imprevist, i una mica atabalada, vaig contestar que no, que de cap manera. Estava segura que hi havia altra gent- dones i homes- més interessants que jo per fer el pregó de la festa major del nostre barri. No obstant això, vaig acceptar rumiar-m’ho per a l’any següent, davant la insistència i la meva convicció que cal donar més protagonisme a les dones en tots els àmbits, i en especial a les dels barris. I vet aquí, que van anar passant els mesos i va arribar l’any següent, aquest 2015. Aleshores, aquesta primavera em vaig trobar amb la responsabilitat de no faltar a la meva paraula; i vaig acceptar pensant: “per què no?”,sobretot perquè a banda que m’ ho hagueu proposat com a balafienca de naixement, tinc l’honor de fer de pregonera com a presidenta de l’Associació Recreativa Kina Kreu, entitat que enguany celebra el 25è aniversari, vinculada al barri i, en especial, a la parròquia de Sant Antònia M. Claret.


Fa dies que medito sobre què és i com hauria de ser un pregó. Tot i no dubtar mai de la meva capacitat per fer un pregó -- coses més difícils hi ha en aquesta vida--, la primera reflexió va ser que no em sembla tenir el “perfil” de pregonera: ni sóc una política, ni una guardonada amb un Premi Nobel, ni una artista brillant, ni un personatge televisiu o mediàtic... Sóc, i em sento, sincerament, una ciutadana més. I he arribat a la conclusió que també és bo que un ciutadà o una ciutadana normal pugui fer un pregó, perquè sovint tenim coses a dir més interessants que no pas algunes persones mediàtiques...
 
Dit això, no voldria pas ara caure en els tòpics i en els recursos fàcils parlant de la història o de la trajectòria del barri o fent les típiques reivindicacions del que hi falta o cal millorar, etc.,  coses llargament reclamades en moltes altres ocasions. Així que em limitaré a fer un repàs per alguns dels meus records al llarg dels meus XXxXXX anys de vida al barri, anys que no cal concretar... , però que van començar tal dia com avui, un 20 d’agost de finals de la dècada dels seixanta, amb el casament dels meus pares i la seva prèvia decisió d’establir-se a Balàfia.
 Començaré, doncs, dient que vaig néixer un calorós dia de principis de juliol – que segons el santoral d’aquell moment era el dia de Santa Isabel. Des del moment en què els meus pares, l’Alfonso i la Pilarín, altrament coneguts per molts de vosaltres com el mestre i la infermera, em van portar a casa ja vaig quedar batejada amb el nom familiar amb què des d’aleshores em va conèixer tothom: Maribel (fusió com ja imagineu de Maria i Isabel). Amb el pas dels anys, però, vaig decidir permetre aquest apel·latiu només en l’àmbit familiar i, inevitablement, per extensió a totes aquelles persones del cercle d’amistats familiars que em coneixeu des de ben petita. Per a la resta, doncs, sóc la Isabel.


La meva infantesa va ser normal, com la de la majoria d’infants del barri, que a la dècada dels setanta encara podíem baixar al jugar al carrer i érem com una família. Vaig trigar cinc anys a tenir un germanet, de manera que el carrer de la Garrotxa (primer domicili familiar) es va convertir en l’escenari de jocs amb altres nens i nenes de la meva edat, any amunt any avall, i de relacions socials que han perdurat fins ara: la Cristina, M. Glòria i la M. José, el Robert, el Germán, l’Anna M., el Pep i el Claudi, ... La majoria anàvem a l’Escola Pública de Balàfia, centre educatiu en plena esplendor entre els anys setanta i finals dels vuitanta, que va ser també escenari de molts aprenentatges i amistats duradores. En la meva memòria el carrer La Garrotxa i adjacents és on vaig conèixer grans dones com la Sra. Julieta, la Sra. Delfina, la Sra. Àngels, la Sra. Nuri, la Sra. Carme, la Sra. Pepita (o la mama Pepita, com li deia el meu germà), la Mari Carmen, i tantes altres, algunes de les quals malauradament ja no estan entre nosaltres, grans referents personals per la seva capacitat de treball i dedicació a la família i per extensió a la comunitat. A totes elles la meva estimació.
 
Jo ja tenia prop de cinc anys i un germanet, l’Alfonso, quan els pares van decidir comprar un piset en una zona d’expansió del barri en aquells moments. Ens vam traslladar a l’actual carrer el Vallès (aleshores Tercio de Ntra. Señora de Montserrat), paral·lel a les vies del tren. Allà vam créixer el meu germà i jo, i més tard una altra germaneta, la Sílvia, i també els meus cosins M. José, Joaquín i Anna, que vivien al mateix edifici, al mateix replà que nosaltres. Quins grans records d’aquella època en què passàvem el dia tots sis d’un pis a l’altre. Els pares van tenir la genial idea de muntar-nos una piscina de plàstic a la terrassa i això va fer que els estius casa nostra s’omplís dels nens i nenes de l’escala que venien a refrescar-se i a jugar amb nosaltres (aleshores no hi havia videojocs, ni mòbils, ni tàblets, ni facebooks, whatsapps...). La terrassa va ser també escenari de moltes festes d’aniversari, ja que tots tres germans, curiosament, vam néixer al juliol.
 
Els anys de vida al carrer el Vallès estan plens de records:
-         La ruta a peu des de casa fins a l’escola, en especial aquells dies d’hivern de boira espessa, en què caminàvem amb els braços estirats per no ensopegar amb les faroles; dies de boira, que comptàvem per veure si superaven els de l’any anterior.
-         La lleteria que hi havia davant de casa, a la qual la mare ens enviava a buscar la llet fresca.
-         La tasca de la comunitat parroquial de Sant Antoni M. Claret, des de l’any 1974: la vinculació dels pares al Grup de Matrimonis de la parròquia i la dels meus germans i jo al MIJAC, primer com a infants i més tard com a monitors. Permeteu-me aquí fer un incís per mencionar la Tere i l’Emili, els meus monitors en aquella etapa, i en representació de tants altres que durant tot aquest temps hem fet aquest voluntariat i encara avui continuen tirant endavant el Mijac cada dissabte. Un record també als mossens claretians que ja no estan entre nosaltres com els entranyables Pare Carles i Xavier Saigí. I també, com no, al rector Nemesi Solà, que tots coneixeu perquè ja fa més de trenta anys que és un balafienc més. Recordo la sala petita dels locals del carrer Mossèn Pelegrí, que als inicis servia de temple, que més tard va passar a ubicar-se a un espai més gran just al costat, fins al 2006 any en què per fi es va poder inaugurar l’actual església que tots coneixeu, aquí al carrer Penedès.
-         Recordo també els diumenges, quan en sortir de missa de 12 h, la canalla que vivíem a prop de les vies del tren ens reuníem allà per passar l’estona. Com ja sabeu en aquells anys no estaven pas cobertes i el pas del tren es va cobrar algunes vides. En sortir de missa, molts nens i nenes baixàvem a les vies a posar damunt dels rails la moneda que els pares ens havien donat de paga dominical i esperàvem que passés el tren. La juguesca consistia a veure a qui li havia quedat la moneda més plana per les rodes del tren al pas per aquell tram. Sí, comprenc que us estigueu posant les mans al cap. Ara que sóc mare i miro les coses amb aquesta perspectiva, també posaria el crit al cel ara mateix, però aleshores érem uns inconscients i no vèiem el perill que això comportava.
-         Vull esmentar també la mobilització veïnal i les  reivindicacions de tants veïns i veïnes, entre els quals el meu pare, per a la supressió del pas a nivell i la posada en marxa d’altres millores tant pel que fa a la connexió del barri amb la resta de la ciutat, com per als equipaments dels quals gaudim avui.
-         Aleshores al carrer el Vallès hi havia també el local social i, gairebé a sota del balcó de casa nostra, s’hi feien les revetlles i altres actes de la festa major.
-         Em ve al cap també, la gran sorpresa col·lectiva que vam experimentar en veure acabada la rotonda de la Plaça Europa, que aleshores – poc avesats encara a les rotondes - vam batejar com la truita d’espinacs, fins que finalment va deixar de ser exclusivament una rodona de gespa per mostrar esplèndida la decoració actual. Aprofito aquestes línies per reclamar (i que consti que és l’única reivindicació que penso fer avui!) que per Nadal la plaça Europa torni a gaudir d’il·luminació nadalenca; recordeu aquella cortina de bombetes de to blavós que li confereixen a la rotonda un glamour especial del qual s’ha vist privada els darrers Nadals...?
Si parlo de la plaça Europa, m’he de referir també a la plaça del Treball, les dues places que delimitaven l’inici de la zona que en aquell moment podríem dir “urbana”. El carrer del Vallès i les vies del tren van marcar durant molt de temps uns límits que situaven Balàfia “fora del centre urbà”. Recordo quan de petita sentia amb estupor com la gent gran deia “demà... baixarem a Lleida”, quan es referien a anar a fer compres al carrer Major, o a l’ambulatori. Jo no entenia la frase i sovint li preguntava a la mare... “però que no estem a Lleida, ja?”. De gran, he estat conscient que Balàfia era un barri perifèric, que amb el temps s’ha anat eixamplant i integrant a la ciutat, gràcies sobretot al cobriment de les vies i a aquesta zona de passeig en què ara s’ha convertit i també al transport públic que ens connecta amb totes les altres zones de la ciutat.

 Per l’altre extrem, recordo també com el carrer del Penedès marcava l’altra “frontera”, deixeu-m’ho dir així, del barri. Tota aquesta gran zona d’expansió, anomenada “nova Balàfia” era aleshores el que tothom coneixia com a Camp del Guasch. Quantes vegades hi havíem vingut a jugar, amb la bici, i quantes vegades tornàvem a casa amb una roda punxada. Quantes vegades anar fins al camp de futbol del Balàfia a veure i animar els nois que hi jugaven era com endinsar-se en una selva... sobretot si havia plogut i era als vespres, sense llum per la zona. Quantes excursions fins a la “casa xinesa”... (torno a recordar que aleshores aquestes eren les nostres “xarxes socials”).
 El temps anava passant, em vaig fer més gran... vaig complir 18 anys, me’n vaig a anar a estudiar a Barcelona. Durant aquest període la meva activitat al barri es va limitar, al voluntariat com a monitora del MIJAC durant els caps de setmana i les colònies d’estiu. La vida d’estudiant universitària a Barcelona em va donar l’oportunitat d’eixamplar la ment: eren els anys preolímpics i aquesta ciutat, cada cop més cosmopolita, em va permetre conèixer nova gent, noves maneres de viure, de sentir, d’opinar, de qüestionar les coses. Vaig acabar els estudis i, malgrat que m’encantava viure a Barcelona, vaig tornar a Lleida amb la il·lusió de tots els joves quan acaben els seus estudis: trobar una feina que em permetés independitzar-me.
 Quan en tenia vint-i-tants vaig conèixer el Josep M., el meu marit, i amb ell vaig iniciar una nova etapa – la vida en parella- que em va aportar noves amistats, noves realitats, noves perspectives... Amb ell vaig viure uns sis anys fora del barri, sempre amb el desig de tornar-hi, ja que durant aquells anys “el Camp del Guasch”, començava a esdevenir la nova zona d’expansió. Recordo  el dia que vaig veure els primers projectes urbanístics i vaig pensar “algun dia jo viuré allà”. I així ha estat... El meu fill Josep M. que acaba de complir 16 anys, va néixer en el nostre primer habitatge familiar al Clot de les Granotes. Però vam trigar tan sols dos anys i mig a traslladar-nos de nou a Balàfia, a la Rambla del Corregidor Escofet, un espai tranquil i alhora ple de vida.
 Des d’aleshores la meva vinculació amb el barri ha tornat a ser plena, en especial fent de catequista a la parròquia i també portant la gestió i el lideratge de l’Associació Recreativa Kina Kreu. Per als qui potser no coneixeu l’entitat us explicaré breument que Kina Kreu va néixer l’any 1991 amb la finalitat principal de participar en aquest gran esdeveniment festiu i gastronòmic lleidatà que és l’Aplec del Caragol. Aquest passat mes de maig hem celebrat el nostre 25è aplec. Actualment som gairebé un centenar de persones, entre grans i petits, la majoria del barri de Balàfia, que al llarg de l’any ens apleguem en diferents esdeveniments. El domicili social de l’associació el tenim als locals parroquials de Sant Antoni M. Claret, ja que la idea de fundar la colla va sorgir des d’allà – entre el grup de monitors/es del Mijac, a partir de l’impuls del Pep Iborra. Sempre ens hi hem sentit com a casa, hi tenim les portes obertes en tot moment i procurem correspondre col·laborant en tot el que des de la parròquia se’ns demani.

Des que en sóc la presidenta he procurat que Kina Kreu, més enllà de ser un grup d’amics i amigues que ens reunim per gaudir de l’aplec del caragol, siguem un grup de persones diverses que sapiguem conjugar el lleure, amb la voluntat de servei, contribuint a millorar l’entorn i a promoure els valors de tolerància, solidaritat, respecte, igualtat, generositat... a partir dels quals l’entitat es va constituir.
 
Aquesta voluntat de col·laboració de Kina Kreu s’estén, entre altres, a l’associació veïnal. En el marc de la festa major, per exemple, cada any organitzem les cucanyes infantils de divendres a la tarda i el trenet que condueix els infants fins a la xocolatada perquè puguin ser els primers a gaudir d’aquesta magnífica xocolata que cada any ens prepara la Sra. Rosa amb la inestimable col·laboració de la Tere, la Teresita, l’Ángeles, la Isa, la Jos... i altres dones amb empenta, voluntàries que fan possible moltes altres activitats durant l’any .
Bé, podria seguir i seguir enumerant anècdotes i records, però aleshores estaria fent una autobiografia i tampoc es tracta d’això... només he volgut fer una repassada molt ràpida per algunes de les meves vivències al barri. En realitat,  vull aprofitar aquesta ocasió per parlar de vosaltres i no de mi. Perquè Balàfia no són uns quants carrers amb centres educatius, una església, un centre cívic, una ludoteca, un CAP, un camp de futbol, un pavelló de bàsquet, comerços, places, parcs i jardins, poliesportiu, piscines ... Balàfia és la seva gent. Són les persones que he anat citant, més les que m’he deixat, conscient que anomenar-les totes implicaria tres hores de pregó... Som totes aquelles persones que hi hem viscut des de sempre i les que en aquests darrers anys d’expansió heu triat el barri per establir-vos, com van fer els meus pares en el seu moment, i també totes les que potser residiu en altres zones, però passeu aquí moltes hores  perquè hi treballeu. Sense les persones, sense vosaltres - homes i dones, nens i nenes, jovent, gent gran-,Balàfia no seria res. No hauria esdevingut el que és avui dia: el millor barri de Lleida.
 
És per això que us animo a formar part i a ser protagonistes de l’esdevenir present i futur de Balàfia, participant activament en aquelles associacions en què de ben segur hi podeu aportar coneixements, experiències, idees innovadores... Impliqueu-vosbusqueu estones per fer voluntariat en qualsevol de les entitats vinculades al barri i a la seva gent: a l’associació veïnal, a les diferents entitats esportives, culturals o de salut, a les AMPAs de les escoles, a la parròquia... Viureu la gratificant experiència de donar i també de rebre. Dedicar una part del nostre temps de lleure a millorar el que ens envolta i a fer més fàcil la vida de les persones del nostre entorn ens fa créixer com a ciutadania activa i motivada per al bé comú.
 Permeteu-me que, per acabar, comparteixi amb vosaltres una frase de l’escriptor Eduardo Galeano, que estic segura que sabreu fer vostra: “petites persones, en petits llocs, fent petites coses, poden canviar el món”.
 Serveixi, doncs, aquest aquesta crida a la participació activa en la vida del barri per finalitzar aquest pregó i per donar pas a la Festa Major de Balàfia 2015, amb el desig que sigui una festa acollidora, integradora, de les persones i per a les persones. 
Bona Festa Major a tots i a totes !!