La immensa majoria d'assalts urbans
realitzats durant el segle XVIII, I al contrari del que havia passant
durant la Guerra dels 30 Anys, acabaven amb un pacte de rendició, un
cop els assaltants havien assolit una posició prou beneficiosa per a
ells. Això abaratia el cost de la guerra en termes econòmics I humans,
doncs evitava el saqueig indiscriminat de ciutats i, al mateix temps,
mantenia l'ordre entre els soldats atacants, que no podien perdre's pel
casc urbà durant dies a la recerca de botí. El cas de la caiguda de la ciutat de Lleida
fou, malauradament, diferent. La longitud i les condicions de l'atac
van fer que, un cop perforades les defenses aliades, es desencadenés un
saqueig indiscriminat i salvatge de la ciutat. La majoria d'habitants i
soldats es van poder allotjar al castell de Lleida, esperant des
d'allà ajuda des de la guarnició del Gardeny; tots dos punts forts es
van rendir.
Per als lleidatans, el 1714 particular és el 1707, quan s’explica la història de la Guerra de Successió a Catalunya, se salta de la derrota d'Almansa a la caiguda de Barcelona. A Lleida, l’11 de novembre commemorem la capitulació de les tropes que, comandades pel príncep Von Hesse-Darmstadt, defensaven les fortificacions que envoltaven la Seu, on s’havia refugiat i havia patit privacions de tota mena la majoria de la població civil. Tres mesos abans, els granaders francesos havien obert una bretxa a la muralla del Carme, s’havien apoderat de la ciutat i l’havien saquejada. Segons diversos testimonis, les persones que s’havien refugiat al convent del Roser van ser assassinades, sense que els historiadors s’hagin posat d’acord sobre quantes víctimes va haver-hi, en aquest indret de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada