Rosa Fabregat Armengol ens deixa el pregó de la FESTA MAJOR PER GAUDIR

Balàfia i la seva Festa Major,  Pregó de l’Any 2017

Commemoració del 45è aniversari de l’Associació Veïnal.

Moltes gràcies al president de l’Associació  Veïnal, Sr. Toni Baró, per la gentilesa de convidar-me a ser la pregonera de la FestaMajor de Balàfia, precisament al Saló de Plens de la Paeria, a l’acabament del Pregó de la festa Major de Lleida ,el 10 de Maig de 2017.

      

Agraeixo a la presidenta de Dona Balàfia Associació, la Sra. Jos Farreny, a la coordinadora de la Vocalia de la Dona, Sra. Isabel  Sàez i al Sr. Toni Baró, l’amable carta que em van trametre com a president i membres de la Junta, respectivament, el 16 de març de 2017, convidant-me  a visitar el Centre Cívic de Balàfia, l’edifici emblemàtic que gestionen, en el que hi predomina en tot el seu recinte, la transparència que dóna el vidre que l’envolta, en la majoria de les seves estances, sortosament ubicat en el carrer Terrassa, entre geriàtrics i  una gran escola. Els escolars i els ancians, a tocar tocar.

        

Els nens i els ancians, davant per davant, en el mateix carrer. Ho he vist amb els meus propis ulls. Al matí, a l’hora d’entrar a l’escola, es pot veure els acompanyants dels escolars arraïmats a la porta de l’escola, i al migdia, a l’hora de la sortida, tornen els familiars a recollir les criatures.

        

Al geriàtric del davant tot és més tranquil i pausat. L’afluència dels parents a visitar els ancians és més dissimulada, però els dos extrems de la vida conflueixen, amicalment, els més joves i els més grans, cadascú en el seu espai, i atès l’actual  creixement de l’esperança de vida fa que els geriàtrics proliferin, amb ancians d’edat provecta elevada, depassada amb escreix la norantena.

Hi ha dues persones més als quals vull retre el meu agraïment: Al digne i admirat professor Joan Busqueta, la gentilesa de lliurar-me el text de seu pregó de l’any 2014, que coincidia amb la commemoració dels quaranta anys de la Fundació de l’Associació de Veïns de Balàfia  i el seu text serà per a mi un valuós guiatge.

        

La segona persona a qui vull regraciar la seva gentilesa és una mena d’àngela de la guarda, la Núria Torrebella, sempre a l’aguait de l’objectiu de la seva càmera fotogràfica. En qualsevol acte literari en el que jo assistís ella em recordava, amb un somriure entremaliat, que al Centre Cívic de Balàfia em volien veure, i un bon dia, rebo la carta que abans he mencionat, del Centre Cívic, sol·licitant la meva presència, perquè em volien honorar, com a escriptora, amb un dels seus tretze espais del Centre dedicats a dones representatives de la nostra cultura.

        

Aquesta àngela de la guarda, Núria Torrebella, que enguany va ser guardonada a Lleida, com a fotògrafa amb la Medalla al Mèrit Cultural, i placa com a P.de la Vocaliade la Dona de les paretides Copa d’Or i Sot de Fontanet durant l’acte solemne de lliurament de distincions a diverses personalitats lleidatanes per l’Ajuntament a l’Inici de la Festa Major.

El dia que vaig visitar el Centre Cívic, convidada per l’amable carta de la Junta, va cridar la meva atenció a més de la bellesa, lluminositat i transparència que li conferia el vidre que l’aillava del carrer, un full llampant, escampat arreu, en el que predominava  un requadre blau cel al bell mig del qual obria els seus pètals una gran margarida que tenia subratllats tretze pètals amb els noms propis, de color rosa, de les tretze dones destacades amb el mateix color, amb aquesta crida:     13 DONES NOTABLES

                                            PER

                                        13 ESPAIS

                              CENTRE CÍVIC BALÀFIA

Els noms de les dones encapçalats per Victòria dels Ângels són els següents, d’esquerra a dreta: Maria Mercè Marçal, Maria Rúbies, Cristina de Pizán, poeta (1364 – 1430) i i filòsofa francesa, Teresa Pàmies, Carmen Padilla, destacada activista cultural, Rosa Fabregat, Dolors Sistac, Maria Barbal, Laura Bernis, Maria Barqué, una molt activa i estimada sòcia del Centre que va morir el l’any 2014, Elvira Godàs, coneguda pedagoga, fundadora del Liceu Escolar a quí, amb justícia, se li ha concedit la placa per a nominar un carrer de Lleida, en substitució de la d’un alcalde franquista, i Victòria Sau, reconeguda historiadora i psicòloga.

Una pregunta que em vaig fer i vaig formular aquell dia era la passivitat dels homes pertanyents al Centre Cívic respecte als possibles reconeixements als socis, per allò de practicar d’una manera justa la paritat entre els dos gèneres, però els socis assistents, van assegurar, condescendents, que amb el reconeixement de les dones ja era una gran cosa. Que no hi calia el seu.

Contemplant el dens i extens programa de la Festa Major de Bàlàfia, els veïns no descansareu gaire aquest llarg cap de setmana en aquest barri d’anomenada i nom tan dolç que deu concentrar un gruix de població considerable en els alts edificis del Gran Passeig de Ronda que li dóna la sòlida consistència de qualsevol barriada de la ciutat comtal.

No els donarem temps per al descans necessari amb les múltiples activitats programades, on es pot comprovar el bé que funciona l’associacionisme del barri: Pubilles i Hereu, xupinazo, llonganissada, el mag Albert, Som Gospel Lleida, Cucanyes i jocs infantils, Bitllaires, Penya Kina Creu, xocolatada, Revetlla popular, Revival festival popular, Torneig de Bitlles, lliurament dels Trofeus Bitlles, Titellles, Country, Escaigs, Balls de Saló, Missa Solemne a la parròquia de Sant Antoni Maria Claret, que técom a patró Sant Bartomeu, Open d’Escacs, Dona Ballàfia, Festa d’Escuma, sardanes, habaneres,....    

No em perdré l’elecció de les Pubilles i l’Hereu, i ens farem companyia. El que tampoc no em penso perdre és la MissaSolemne del Diumenge a les dotze a l’Església de Sant Bartomeu, Patró de Balàfia. I pul·lulant per Internet he esbrinat on van a parar molts dels treballs que es fan de confecció de roba i de manualitats, ganxet, mitja, brodats, de labors diverses de modisteria: La Parròquia de Sant Antoni Maria Claret n’és una gran Receptora.

Quan una escriu un pregó, es deixa emportar per la màgia de l’indret i aquest indret em retorna a una època molt llunyana de la meva vida. Als cursos de batxillerat que ens van acollir a uns quants batxillers. La Carme Granés, L’Eva Peiró, el Jordi Reixach, sempre tan vital i rialler, i la seva muller, la Tere, la Carme Vidal, la MercèOliveras, que ha mort aquest any, filla del professor de matemàtiques tan admirat. Aquest grup compacte, any darrera any, convoquen un dinar, o dos, d’aniversari que depassa els trenta comensals. Ai, aquells nostàlgics batxillers!!!

El nostre institut d’ensenyament mitjà, era ben peculiar. Era l’Escola del Treball, i encara se’n diu, i ho és, i quan hi entravem era obligat tocar el peu de pedra de la bella escultura que escenificava el Treball. Es diu que és l’únic en tot l’Estat Espanyol en el que es practicava l’ensenyament mixt. És a dir els nois i les noies en la mateixa aula, els dos gèneres barrejats, tret del temps d’esbarjo que no compartíem.

La imponent torre de l’Eva Peiró al mig de Cap de Mart, aquell gran descampat, que imposava, sobretot a l’hivern, amb el fred viu, i l’altra torre de categoria ben a prop, la de la CarmeGranés, es feien companyia amb la de Coma-Estadella, entre d’altres, més amunt. Jo residia llavors al carrer Tallada i baixava acompanyada de la Dulcinea Garriga, que residia a la plaça de Sant Llorenç, em venia a recollir i baixàvem xino xano pel Camp de Mart. Em deixava novel·les rosa de la seva mare.

Jo ja tenia un gran interés per la lectura i  en vaig devorar unes quantes  i les vaig aborrir de per vida. La Dulcinea es va morir ben jove. Ben poc temps després de llicenciar-se en Medicina. L’he recordada sempre. Són les morts joves que ens marquen. El seu pare treballava a l’Ajuntament i de tant en tant s’enduia llibres preciosos a casa. Ella me’ls deixava mirar. Eren meravellosos i em van permetre fullejar “Pablo y Virgínia” en edició de luxe. He recordat tota la vida aquest plaer. Heu de llegir, amics i amigues que m’escolteu, heu de llegir força, com recomana al Suplement Lectura del Segre aquest cap de setmana, l’estimat escriptor Vidal Vidal tot reflexionant sobre l’acte de llegir, extretes del pròleg de Paul Theroix, a un recull de fotografies de Esteve McCurry, editat per Phaidos, amb el títol Sobre la lectura en el que es recullen seixanta imatges sobre lectors en els llocs i les circumstàncies més diverses. Vidal vidal puntualitza: “Els lectors fanàtics sempre troben temps per dedicar-lo al Plaer de viatjar a través dels llibres”

Confessa l’autor del pròleg “que llegir ha sigut el seu refugi, el seu plaer, allò que l’inspira i l’il·lumina. En conseqüència, sempre hi ha alguna cosa lluminosa al rostre de la persona que llegeix. (...) Una llum que denota saviesa. També diversió.”

I retornant al meu relat, els pares van canviar de domicili i llavors venia la PaquitaSubirà a buscar-me a la Travessia del Carme. Cada dia la mateixa cantarella. “Subirà, ja baixo”, “Subirà, ja baixo”, cridava jo des de dalt de l’escala. I els pares ho consideraven un acudit. I reien. No me’n vaig adonar fins ben gran, perquè era ben ingènua.

Aquells carrers que  conflueixen amb l’Escola del Treball, com el carrer de la Premsa on hi ha la Clínica de Ponent, i fa cantonada amb els jardí de la NOSTRA Escola del Treball em porten tants records!!! Els pares em van canviar l’Institut per les Monges de la Sagrada Família. I el  meu marit Josep Maria Prim i jo no vam tornar a recuperar les nostres amigues i amics de l’institut fins que no vam retornar jubilats a Lleida i avui els faig un homenatge.  Però a les monges de la Sagrada Família hi vaig trobar al professor Josep Solans, tot un personatge que em va canviar de per vida. D`ell vaig aprendre que el Coneixement és únic i som nosaltres que el compartimentem. Les ciències i les humanitats pertanyen al coneixement que té més ponts que la ciutat, que en té tants. Per aquest motiu he procurat emprar la ciència en algunes de les meves novel·les i poemes. Per divulgar-la alegrement.

Avui commemorem els quaranta-cinc anys d’una Associació de Veïns, nascuda l’any 1972, que ha fet i fa molta feina i té molta influencia pel barri. Només n’hi manquen cinc d’anys, per arribar a la cinquantena i potser ningú no recorda, a hores d’ara, com era llavors aquest barri ara tan esplendorós de la ciutat amb l’artèria poderosa del Passeig de Ronda que li dóna la categoria de gran ciutat, amb el melic de la Plaça d’Europa, i ben a prop hi ha una altra plaça, molt significativa per la ciutat,  que es diu La Constitució, i atès com ens han tractat els de la Constitucion, en té de un altre, de nom, molt més bonic i tendre: “El Clot de les granotes”, l’Associació de Veïns de la qual, va aconseguir que tot el perímetre de la plaça fos un jardí, i no blocs de pisos com pretenien alguns especuladors.

Van guanyar aquells veïns que es van oposar a les manipulacions, i els ha honorat sempre aquest fet. L’Ateneu Popular de Ponent, aviat, l’any 1978 alenaria a la vora, l’any següent de l’aprovació de l’Estatut. Era l’Any 1972, un any ple d’esperances. I els últims anys d’aquesta dècada culminarien, a Balàfia,  amb la desaparició de la via del tren on s’aixeca la plaça Europa i on comença el Gran Passeig de Ronda. I es va anar mitigant el dolor fatídic d’aquell pas a nivell de tan trista memòria.

 Afirma l’historiador Joan Busqueta en el seu documentat pregó: El cito textualment: “Balàfia té diversos orígens. I és clar un té a veure, o l’hem de relacionar necessàriament, amb el seu propi nom, la Torre d’Abulàfia, l’expressió que apareix en els primers documents medievals, un cop s’ha produït la conquesta de Lleida, el 1149, i rememorar la conquesta sempre és útil, i no tant pel mateix fet de la conquesta, ans perquè ens recorda que provenim de la diversitat, d’una diversitat conformada pels que ja hi eren, els habitants, musulmans o no, de l’antiga ciutat andalusina de medina Larida, i pels que varen venir gent de les muntanyes pirinenques, de la Catalunyacentral, de l’Aragó, del País Occità.”

I acabo la citació de Joan Busqueta per mencionar la conquesta cristiana de Lleida que, cada vegada que vaig a l’Hospital de Santa Maria per les revisions anuals, la rememoro perquè els carrer que m’hi porta me’n fa memòria: El carrer del comte d’Urgell, Armengol VI, i  aquest comte em fa memòria  del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, els dos comtes que la van conquerir, la nostra Lleida.   

Quan agafo l’autobús per anar a Balàfia, perquè hi tinc el dentista, en arribar a la parada de l’Escola d’Idiomes, que és la que em pertoca, miro el rellotge i passo de llarg, perquè m’agrada seguir amb l’autobús nº 7 tot el trajecte cap al barri antic de Balàfia,  amb aquelles casetes individuals cadascuna amb la seva història, carrers estrets, captivadors. Tota una passejada pel passat nostàlgic dels orígens menestrals i ferroviaris de la Balàfia primitiva. He baixat a la parada del davant del trajecte d’anada i no arribaria  amb retard a la visita al dentista.

Ben a prop de Balàfia hi ha un antic monestir molt degradat per la desídia, que ara el volen revifar “L’antic monestir de Sant Ruf, del segle XII, a la carretera d’Albesa”, ens diu el professor Busqueta, i afeigeix “però va desaparèixer, un altre notable monestir, també molt a prop, a l’actual Secà de Sant Pere, l’antic monestir femení de l’orde de Sant Jaume, l’anomenat Sant Pere de la Pedra”. Respecte al de Sant Ruf actualment el seu propietari ha cedit el seu us a l’Ajuntament i l’Ajuntament el podrà revifar.

I la nostra Torre d’Abulàfia, la nostra Balàfia, esmentada l’any 1183, en un intercanvi de béns entre Pere de Sanaüja i Arnau d’Osona, Avui, 834 anys més tard, en plena plaça de Les M’agnòlies, estem a punt d’iniciar la Festa Major de l’Any 2017 amb aquest poema meu que he adaptat per aquesta ocasió, del qual en va llegir un fragment el Dr. Josep Esquerda quan va fer el seu pregó al Saló de Plens de La Paeria i que,  amb el vostre permís, m’agradaria recitar, atesa l’afecció a la dansa del Centre Cívic:

S’aquieten les aigües

manses del vell riu

quan veuen les noies

dansant a la riba.

Dels xops la llavor

l’oratjol escampa.

Borralls de cotó.

Dolç borrissol d’àngels.

La dona somriu.

Mira la cigonya

com retorna al riu.

Duu al bec la branca

que hi farà caliu.

El Segre s’adorm

quan la nit s’atansa.

És Festa Major

al barri de Balàfia.

Llums i banderoles

dansen vora l’aigua.

Broden un fistó

de fins arcs de plata.

Mentre a dalt del cel

lluu la Via Làctia.

Bona Festa Major!!!

Llarga Vida a Balàfia!!!

Rosa Fabregat ( 17.8.2017) Adaptació del poema Lleida. Pàgina 394 de La temptació de vol. Obra poètica II (1994 – 2011)