PARTICIPACIÓ DE LES DONES EN LA VIDA CIUTADANA:QUATRE PENALITZACIONS QUE ENS FAN MENYS CIUTADANES

QUATRE PENALITZACIONS 

QUE ENS FAN MENYS CIUTADANES.

 L’actual organització desigual del treball domèstic i de cures penalitza les dones almenys en quatre grans àmbits:

Vida personal: independentment de si aquest treball agrada més o menys a qui el fa, està clar que no està gens valorat ni apreciat socialment (potser se n’escapa el cuinar) i això, que ningú m’ho negui, crema. No acostumem a dir-nos: «Uau, gràcies per deixar el lavabo tant net» (i tenir el lavabo net és molt important!). I si aquesta tasca et pertoca principalment a tu al nucli domèstic, i és constantment menystinguda, pot generar frustració i baixa autoestima. I si a més, degut a aquesta desigual distribució, et deixa poc temps per a l’oci propi i el desenvolupament personal més enllà del treball (sigui quin sigui), diguem-ne que el panorama no és gaire alentador.

1. 1. Vida laboral: moltes dones, encara ara, han d’escollir si posar per davant la seva carrera professional o el fet de tenir criatures. I en la majoria de casos no és perquè elles vulguin fer aquesta tria, sinó que el mercat laboral penalitza el tenir fills i penalitza la conciliació (a les dones, clarament). Que en una entrevista de feina et preguntin per si estàs casada i/o vols tenir fills, a part de ser il·legal i denunciable, passa; i passa a les dones i no passa als homes, perquè es dóna per fet que qui agafarà la baixa i els permisos de conciliació seran les dones. I Homes, no veieu amb els problemes amb els que us topareu si se us acut demanar la baixa per paternitat, aquesta és l’altra! Alhora, accedir a permisos de conciliació penalitza la promoció interna a la feina i el desenvolupament laboral… De debò, el món – ni l’empresa – s’enfonsaran perquè tant homes o dones ens absentem a parts iguals o treballem menys hores per cuidar les nostres criatures, mares-pares, àvies…!
   2. Vida política i associativa: aquí els moviment socials i associatius encara hem de treballar força. Sovint fem les reunions tard perquè moltes de nosaltres treballem. I les hores en que fem les reunions (moltes vegades cap a les vuit del vespre) són hores en que toca que les criatures sopin, es dutxin i vagin a dormir. I altra vegada, massa sovint se n’ocupen les dones (trobem perfectament normal deixar la criatura amb un o una cangur sempre que sigui per oci o feina, però què ens diríem si fos per anar a una assemblea?). I el resultat és que la política i l’associacionisme acaba tenint una composició de molts homes, i dones joves i grans (que no tenen criatures al càrrec), amb les corresponents relacions de poder que l’edat comporta; i amb poca representació de les necessitats d’una determinada franja de dones. Vinga, si ens organitzem col·lectivament segur que podem establir horaris conciliadors, disposar d’espais de cura per als infants, fer torns, skypes… imaginació al poder!
   3. Vida de jubilades: quan duran gran part de la vida hem tingut contractes a temps parcial – o no hem treballat – per dedicar-nos a les tasques domèstiques i de cura, la pensió que ens queda al jubilar-nos és força minsa. Ja ho veuen, tota aquesta enorme quantitat de treball, indispensable per fer les vides vivibles i estar a punt pel mercat de treball, no compta per res en el nostre actual sistema de seguretat social! No és d’estranyar, doncs, que la pobresa tingui rostre de dona, i, sobretot, de dona gran.
2. ENCADENAMENT DE DESIGUALTATS: Per últim, una de les maneres com socialment donem resposta a aquest tetris de temps i dedicació que suposa el treball de cures, perjudica a moltes altres dones. Quan externalitzem algunes de les tasques a persones que les facin per nosaltres, la gran majoria de vegades és a dones que han deixat els seus països d’origen i a les que ni contractem ni paguem un salari digne. O moltes altres vegades, ho externalitzem a les nostres mares jubilades, quan aquestes haurien d’estar gaudint – per fi – d’un temps més alliberat.