Pioneres de l' Esport :al gener i a l'abril les recordem amb Daniel Justribó i Eva Donat

Reproduïm aquí part de l'entrevista que li ha fet l' Eva  Donat de dones digital,  al Daniel Justribó sobre el seu llibre : Feminitat, Esport, Cultura. Pioneres de l' atletisme català. “El llibre ha esdevingut més un treball sobre la història de Catalunya, que no només sobre l’atletisme femení.”  

Daniel Justribó té els deures fets i fer-los l’ha convertit en un erudit. D’atletisme femení dels anys 1921 a 1938 a Catalunya, ell és qui en sap més que ningú. Daniel, com a bon científic, va voler compartir i difondre aquesta informació, perquè aquests coneixements històrics que va descobrir no s’havien de perdre. I es va anar implicant, arribant fins al fons, coneixent les protagonistes en persona o els seus familiars, fent un llarg treball de camp, una gran investigació... i el resultat és un llibre de valor incalculable, que ara ja és un valuós document històric, ple de coneixement per interioritzar i observar.

 

Agnès Gregori a l'homenatge de l'esport lleidatà de 1992

Agnès Gregori a l'arribada

Has aconseguit trobar totes de les dones atletes de les fotografies?
De totes no. (Assenyala les dones d’una fotografia, la de les pàgines 154-155, i aquí ve quan em deixa totalment bocabadada). D’aquesta atleta, la tercera per l’esquerra de les que estan dretes, sé que és la Mercè Castelltort II (cosina de la Mecè Castelltort I) i que  va morir molt jove a la Guerra Civil; per tant no va tenir descendència però conec a les nebodes. De l’Emília Trepat, que és la que duu el número 7, en conec el fill. De la Rosa Castelltort en conec la filla, de la Maria Morros en conec el nebot; de l’altra Mercè Castelltort en conec els fills i filla; de la Maria Dolors Castelltort en conec els fills i filles; de la Josefina Artal en conec la filla. De la Dolors Solà no en sé res com tampoc de l’Eulàlia Farreres ni de la Pilar Bartolí. L’Antònia Jerez no va tenir fills (ho sé a través de la Maria Morros, que eren amigues). De la Victòria Altaba en vaig conèixer la filla; la Pascó no va tenir fills però vaig conèixer el seu nebot, i finalment de la Pura Balada tampoc no en sé res. De moltes d’elles conec a més a més alguns dels seus néts.

Realment, has fet una feinada pràcticament de detectiu! No només vas investigar les dades, sinó que coneixes els familiars, o a elles mateixes en alguns casos. A quantes persones has entrevistat per fer aquest estudi? No t’ho sé dir exactament, però de familiars, unes vint-i-cinc, més altra gent que he entrevistat. Han estat moltes hores de gravació... (M’interesso per una atleta que surt sovint a les fotografies. Una atleta que mira somrient sense cap mena de por a la càmera i l’assenyalo amb el dit. ) Qui és aquesta? Se la veu molt segura de si mateixa... devia ser una de les millors (Daniel Justribó contesta amb molta seguretat) Sí, és Maria Morros Navarro, una de les més destacades, una dona molt decidida. No va tenir fills. No és descartable que fos una dona independent que decidís no tenir fills i fer el que ella volgués. Atletisme? Atletisme. Bàsquet? Bàsquet. El que fos. Era una dona lliure. Vaig conèixer el nebot, arran de buscar molt. És molt difícil trobar descendents d’aquestes dones perquè el cognom es perd. Ves a buscar un Morros de segon cognom!! Uff. Complicat. Però el nebot tenia uns 77 anys, i em va explicar com era la seva tieta. Era una dona molt ferma i que tenia clar el que volia. Amb aquesta afirmació entenc perfectament que no has fet només un llibre sobre atletisme, ni sobre aquells anys... has fet un llibre sobre les dones. Va de moltes més coses que de resultats atlètics (que n’hi ha, i molts). És un llibre sobre sociologia femenina. Si haguessis de dir: “fer aquest llibre m’ha servit per a això”, què diries? Fer aquest llibre t’ha servit per a... Evidentment, una part és curiositat, coneixement, allò que m’interessa a nivell esportiu, i aquesta part hi és. Jo faig atletisme i m’interessa el món de l’atletisme. Però la part més gratificant per a mi ha estat la dels primers capítols, la part humana. A part d’adquirir un coneixement sobre els registres atlètics, els resultats dels campionats... per a mi ha estat tot un descobriment saber com eren aquestes noies, què feien a les seves vides... De fet, ha esdevingut més un treball sobre la història de Catalunya, que no només sobre l’atletisme femení. Suposo que amb les entrevistes, també devies sorprendre els propis familiars de les atletes... Sí. Transmetre informació sobre les seves pròpies familiars als descendents ha estat molt gratificant. Molts d’ells tenen entre uns 60 i uns 75 anys, ha estat per a ells molt sorprenent que hagués aparegut jo per preguntar sobre les seves mares o tietes... Especialment per a les filles. Venia algú de fora i els explicava el que feien les seves mares... Ha estat tot un descobriment. Per a mi i per a elles. I per als néts també? Sí, als néts també. La majoria dels néts tenen ara entre 40 i 50 anys. Amb els néts ha estat diferent perquè han conegut l’àvia quan ja era gran, sovint no les han reconegut a les fotografies. Amb les filles ha estat més fàcil reconèixer la mare, i elles mateixes sovint sabien que abans de la guerra les mares feien esport. Eren dones diferents de les altres? No. Precisament sorprèn que eren dones normals: no tenien res d’especial, eren de classe mitjana, treballadores... no eren militants, ni feministes declarades, ni estaven associades.. Si ho emmarques a l’època, eren dones femenines, algunes feministes però tampoc tant, i moltes d’elles una vegada va passar la guerra van tenir família, i adéu siau a l’atletisme. Tot això va quedar diluït. I aquesta reconnexió ha estat un revulsiu a la seva vida.   al carrer Baró de Maials, a Balàfia,  tenim el pavelló esportiu dedicat a aquestes PIONERES DE L'ESPORT LLEIDATÀ