MANIFEST INSTITUCIONAL
25 de novembre de 2014, la societat civil, les administracions i entitats, tornem a
aplegarnos per manifestar, una vegada més, el nostre rebuig a la violència
masclista i per fer pública la nostra ferma voluntat de seguir treballant fins
eradicar-la.
Un any més, malauradament, tornem a ser aquí per haver de recordar i fer
palès que els drets de les dones són
drets humans i que el fet de vulnerar-los, més enllà de la injustícia i la
crueltat, significa una manca de
reconeixement de l’autoritat i la llibertat femenina i representa un gran
impediment per assolir la pau, el
desenvolupament i el dret d’exercir la ciutadania. Una societat desenvolupada
no es pot permetre vulnerar els drets més bàsics i elementals de la meitat de la seva
població.
En la societat actual, les discriminacions s’han revelat, a la pràctica,
molt més resistents i insidioses del que es podria imaginar; les raons de les desigualtats estan més lligades a les estructures de funcionament de la nostra societat del que es creia. Al mateix temps, en
situacions de crisi com la que ara ens toca viure, la xacra de la violència masclista es torna silenciosa
i la lluita per apoderar les dones i fomentar la denúncia social de qualsevol forma de violència contra les
dones retrocedeix davant la impossibilitat material de sobreviure en solitari. La manca d’autonomia i
de llibertat que moltes vegades envolta les dones, les situa en una posició de dependència i d’inseguretat que les fa més vulnerables.
La violència contra les dones, sigui quina sigui la seva situació particular, és una violació greu de llurs drets fonamentals, però encara és més odiosa i
intolerable en el moment en què s’exerceix contra una dona afectada per una discapacitat; i, això no obstant, és
proporcionalment més freqüent. A la UnióEuropea existeixen aproximadament 40 milions de nenes i dones amb
discapacitat de les quals més del 40% sofreix o ha sofert alguna forma de violència.
Les dones amb discapacitat s’enfronten a una discriminació múltiple, freqüentment desconeguda i invisible, que es
tradueix en la pràctica en una veritable vulneració constant dels seus drets i llibertats. En l’imaginari
col·lectiu les dones amb discapacitat estan oblidades. Per
aquestes dones no existeix cap tipus de reconeixement social, perquè senzillament
no existeixen.
La discapacitat no ha de ser considerada des de la vulnerabilitat, sinó des
de la necessitat d’establir un nou ordre mitjançant la visualització de les aportacions de les dones i la
participació de manera activa en la presa de decisions, sense cedir davant d’estereotips socials que no
tenen en compte la seva singularitat i les limiten, tot donant pas a noves mirades sobre el món i
obrir, així, noves vies de transformació personal i col·lectiva.
Avui, al nostre país, disposem del coneixement i dels instruments adients
per avançar en la lluita contra la violència masclista, disposem dels elements necessaris per construir una
base sòlida que ens permeti donar respostes integrals i de manera coordinada a les diferents
problemàtiques que es deriven d’una situació de violència cap a les dones, cap a totes les dones,
incloses les que, a més a més, pateixen una doble discriminació, perquè tenen
alguna diversitat funcional.
Des de ja fa força anys, han estat moltes les mesures activades per fer
front a la violència masclista.
S’han aprovat lleis innovadores, s’han posat en marxa recursos d’atenció,
suport i recuperació per a les dones i per a ls seus fills i filles, s’han acordat protocols entre tots els agents
implicats i, dia a dia, es posen en marxa mesures i programes impulsats per les
associacions de dones i promoguts per les administracions per avançar en l’eradicació d’aquesta violència.
No obstant això, malgrat tots els avenços, en la quotidianitat se segueixen
vulnerant els drets fonamentals de les dones i la seva dignitat i la seva
llibertat es veuen afectades amb les pràctiques violentes que pateixen. Malgrat
això, les dones segueixen sent assassinades pel fet de ser dones i totes les mesures seran
insuficients si no hi ha una autèntica transformació de les relacions entre homes i dones, dels seus
models de comportament, sentimentals i afectius.
Reivindiquem que hem de tenir a l’abast tots els recursos possibles per
prevenir-la, perseguir-la, i pal·liar i reparar els seus efectes amb l’únic
objectiu possible i desitjable de la seva eradicació. És necessari que el
suport, els coneixements, els sabers i la voluntat i el treball de les entitats
de dones i de moltes institucions i organitzacions implicades en aquesta lluita
comptin amb el suport polític i de les administracions. És necessari que les institucions i administracions puguin
comptar amb la xarxa associativa i l'expertesa dels moviments de dones. I, és imprescindible que
tota la societat, homes i dones, lluiti per visibilitzar, denunciar i eliminar
qualsevol tipus de discriminació patida per les dones.
La prevenció i la sensibilització no es poden desvincular de les
intervencions adreçades a tota la població, incidint molt especialment en la
població més jove.
Avui volem renovar públicament el nostre compromís de sumar esforços i
crear sinergies de treball col·laboratiu, també amb els homes, que facin
possible construir conjuntament dinàmiques innovadores per avançar en l’eradicació de la violència
masclista. I volem aixecar la nostra veu, ferma, alta i clara,per denunciar la vulneració constant dels drets humans que és la violència
contra les dones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada