CANÇÓ DE COMIAT

Un dia hi va seure algú,

sobre la seva melangia,

entonant la cançó d'un amic,

altra hora perdut,

 i dels pensaments deixats,

en la pena guardada,

sota el tronc, a terra,

ensorrat en les fonts del temps.

Quants versos d'amor

sota les fulles!

I sobre la fusta podrida

que queda sencera

aromàtica i trista,

esquerdada, verda,

abans llisa i lluenta,

ara grossera i amarga,

del banc del parc.

Serenyes converses,

escoltades pels roures,

guardades dins els barrons

foradats,que jeuen morts

en el sòl del verger.

Quantes vides escoltades

en el silenci!

Quantes mirades sentides

en la foscor!

Quantes llums foses

sota les llàgrimes

d'argiloses cares maquillades,

en persones buides

de consols, d'esperances i promeses.

Avui mor, clavat a terra!

-hi diu en la seva llenya-.

Sol però insistent, aquí jau!

Acaba aquesta nit,

la seva vida de tardors,

llonga, esquerdada i sàvia,

perdurable i tenaç...

                 Sònia C. Ignés