Les tretze roses, tal dia com avui van ser afusellades per pensar, viure i promoure la rebel.lia contra la dictadura i el feixisme

Es dóna aquest nom a les tretze dones joves, la majoria adolescents (set d’elles menors d’edat), que el 5 d’agost de 1939, avui fa 74 anys,  varen ser assassinades (afusellades) a les parets del cementiri de l’Almudena de Madrid.

 Rebin el nostre particular homenatge aquestes 13 heroïnes

Va ser un dels episodis més cruels, vils i covards de la repressió franquista. El 5 d'agost de 1939, tretze dones, totes militants o simpatitzants de les JSU, la meitat d'elles eren menors d'edat (llavors el limit d'edat eren 21 anys), van ser executades als extramurs del madrileny Cementiri de l'Almudena.

Avui la història de les tretze roses segueix més viva que mai, gràcies al record i memòria històrica rescatada a llibres, pel·lícules i d’altres dispositius artístics, perquè els seus “noms no s'esborrin mai de la història”, parafrasejant un dels testimonis més íntegres i commovedors que ens va deixar una de les tretze noies afusellades amb només 19 anys, Julia Canesa, la matinada del 5 d'agost del 1939, quatre mesos després que acabés la Guerra Civil Espanyola enmig d'un Madrid vençut i destruït per les bombes i la metralla fratricida:

 

El seu únic delicte va ser defensar la llibertat i el Govern democràtic de la República, i ser militants de les Joventuts Socialistes Unificades i del Partit Comunista d’Espanya.
Aquestes dones van ser detingudes cinc dies després de l’acabament de la guerra, i fins al seu afusellament van ser vexades, torturades sense parar, engarjolades i amuntegades a la presó de Ventas, on les seves companyes de presó van poder escoltar els 13 trets de gràcia dels assas. 

Encara avui quan passeges per les parets del  cementiri, als seus vells maons, es poden veure escrit amb guix blanc, els noms i cognoms de dones i homes, i a més flors al terra de les seves voreres.
Molta gent, sobretot moltes dones obligades a guardar silenci durant dècades, es van resistir a oblidar, i malgrat que per a elles és una victòria poder parlar avui sense amagar-se, mantenen viva la memòria de les seves persones estimades escrivint els seus noms.
“Les han assassinat però no aconseguiran que deixin d’existir en la nostra memòria. Perquè no es pot oblidar quan t’obliguen”, deia Dulce Chacón.
Julia Conesa, una de les tretze roses, va poder escriure una carta a la seva mare moments abans del seu afusellament. Deia:

“Mare, germans, amb tot

l’amor us demano que no deixeu

de recordar sempre que vam 

existir i morir  per defensar la llibertat  

com moltes altres dones anònimes, 

que van tenir un paper tan important en la nostra

història.

No ploreu ningú. 

Surto sense plorar. 

Em maten innocent,

i moro com ha de morir una innocent.” 

I acabava dient:

“Que el meu nom no s’esborri

 Avui amb l’objectiu de recuperar i mantenir viva la nostra memòria històrica, fem un petit homenatge, pengem 13 roses a la paret del centre cívic de Balàfia, on ens agradaria posar una placa d’homenatge a aquestes dones.  A “Carmen Barrero, Martina Barroso, Blanca Brissac, Pilar Bueno, Julia Conesa, Adelina García, Elena Gil, Virtudes González, Ana López, Joaquina López, Dionisia Manzanero, Victoria Muñoz, Luisa Rodríguez.”
 “La Memòria Històrica només existirà si cadascun i cadascuna de nosaltres alimentem la nostra amb l’esperit dels i les que tant van lluitar per deixar-nos un món més just.”
Per a més coneixement i homenatge a aquestes joves, podem llegir els llibres: Las trece rosas, de Jesús Ferrero, i Trece rosas rojas, de Carlos Fonseca.
Traducció de l’article de la Paqui i referències bibliogràfiques, Lídia Sandalinas.