Janet Rowley : Perseverància, treball i esforç

Des de molt jove, a Janet ja l’atreia la ciència. Com ella mateixa explica: «Em fascinava la ciència. M’agradava especialment l’ordre aparent en la classificació de plantes i animals en un arbre filogenètic lògic». Va descobrir la inclinació per la medicina més endavant, ja en contacte amb la universitat, quan es va adonar que la medicina combinaria l’atracció per la ciència i el desig innat de buscar una professió en què pogués ajudar els altres. Janet Rowley va entrar a la Universitat. Durant diversos anys, fins a la dècada dels setanta es va dedicar a perfeccionar els mètodes ja existents de marcatge cromosòmic fluorescent amb quinacrina i bandatge amb tinció de Giemsa per poder identificar amb més precisió els diferents patrons dels complements cromosòmics humans, els anomenats cariogrames.
Aquesta experiència amplíssima per tenyir i reconèixer cromosomes pel patró de tinció va ésser clau per a la seva gran aportació científica: el descobriment que existeix una base genètica constant i repetitiva per a alguns tipus de càncer. En el seu cas, una translocació cromosòmica, és a dir, un intercanvi de material genètic entre dos cromosomes no homòlegs. La translocació és un procés en què un fragment d’un cromosoma es trenca i s’enganxa a un altre, o bé en què dos cromosomes s’intercanvien un fragment
de manera recíproca. Aquest procés s’evidencia per l’intercanvi de patrons de tinció a partir d’un cert punt del cromosoma.

En concret, Janet Rowley va descobrir, a començaments de 1972, que la leucèmia mieloblàstica aguda es deu a una translocació que implica els cromosomes 8 i 21. Més tard, aquell mateix any, va demostrar que la leucèmia mielògena crònica, en la qual s’havia descrit un cromosoma aberrant, el cromosoma Filadèlfia, la causa una translocació entre els cromosomes 9 i 22. En tots dos casos, com que els cromosomes humans 21 i 22 són els més petits de  mida, havia estat molt difícil descobrir que hi havia una translocació compensada, en comptes de tractar-se d’una deleció o pèrdua d’un fragment del braç llarg d’aquests cromosomes.
La doctora Rowley va sostenir al seu article que el que ella havia reconegut i oposat en dos tipus concrets de càncer de manera tan sistemàtica havia d’estar correlacionat forçosament amb la causa de la patologia.
Més i tot, es podia extrapolar a altres malalties oncològiques, que també es podrien deure a translocacions específiques. El més notable del cas és que havia enviat aquell descobriment tan important a una de les revistes mèdiques mèdiques de més renom, el The New England Journal of Medicine, que el va rebutjar immediatament perquè contravenia les conviccions dels especialistes mèdics del camp, que van menysprear aquella anàlisi tan curosa. Janet va perseverar i va enviar l’article a una revista científica d’àmbit no  exclusivament mèdic, potser en un intent de convèncer uns revisors externs (els anomenats referees o peer reviewers en anglès) més inclinats a acceptar una sèrie de descripcions meticuloses i convincents. Així  va ésser com el seu article més rellevant va aparèixer l’any 1973 a Nature. Tant la doctora Rowley com Elizabeth Blackburn, una altra científica eminent, van publicar a posteriori una reflexió crítica en una revista científica en línea d’àmplia difusió, titulada Reason as our guide (‘La raó com a guia’), en la qual afirmen que «No es fa gens de servei a la societat quan l’evidència científica que se li presenta és incompleta, ja que així es perpetuen els mites ».
Text lliure sobre Gemma Marfan y Nadal - Janet Rowley. Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya