El
Tió de Nadal (també anomenat simplement
Tió,
Tronc de Nadal,
Soca,
Xoca o
Tronca) és un dels elements de la
Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a
Catalunya, així com als veïns
Aragó[1] (on es diu en
aragonès tronca,
toza o
tizón de Nadal) i
Occitània (on es diu en
occità cachafuòc o
soc de Nadal).
Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix en
aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal,
normalment a l'inici de l'Advent, i portar-lo a casa, on se'l col·loca
en algun racó amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta
diàriament fins el dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és
simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un
tros de suro, una caixa, etc. de mides diferents segons convé per
l'espai i mides dels regals que haurà de cagar.
Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.
[2]
Els darrers anys ha proliferat una imatge del Tió desvirtuada i
folcloritzada, segurament com a resultat d'estratègies comercials davant
d'influències anglosaxones, com un personatge amb cara, potes, etc. que
buida de qualsevol contingut cultural una tradició milenària que
precisament rau en fer que un element vegetal, en representació de tota
la Natura, adquireixi temporalment com a tal (com a vegetal), qualitats
animals màgiques, i no pas físiques.
Del fet de fer cagar el tió hi ha qui li ha posat el nom de
Caga Tió,
ja que diverses cançons comencen amb aquests mots, on "caga" és de fet
el verb en imperatiu, però no és una denominació amb tradició. Per
exemple:
"Tió, Tió caga turró, d'aquell tan bo. Si no cagues bé et daré un cop de bastó." (Versió de l'Empordà)
"Caga, Tió, caga turró, d'avellanes i pinyó. Si no cagues ben aviat
et faré un cop de bastó. Pam, pam i pam!" (Versió del Vallès)
"Rabassó de vinya vella, tu que ets tort i mal igual, jo pagaré la
garnatxa i tu el turró de Nadal. Caga, Tió, caga turró i pixa vin
blanc." (Versió de la Catalunya Nova)