Sabia que vosaltres podíeu,
malgrat moltes coses,
explicar-nos sempre
fragments d’allò que volíem.
Sabia que vosaltres sabíeu
molt més del que vau escriure;
que vau ser més agosarades
que la valentia que us calia.
Sabia que hi havia,
rere tants frens, tantes traves,
tantes portes doctes i tancades,
una deu on apaivagar set i gana.
Sabia que teníeu bocins del tot
(ho he sabut gairebé sempre,
més enllà de silencis burletes)
que m’estalviaven mots de massa.
Sabia que calia cercar-vos
(furgar per edicions no gens assequibles)
llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,
precedents de la nostra mala vida.
La de Marta Pessarrodona no és una poesia simplement confessional,
simplement d'experiència, simplement personal. Una altra virtut treu el
cap entremig dels seus versos, i és la capacitat per vincular sempre el
destí del personatge poètic al moment de la sort col·lectiva, sovint
incert i per desgràcia advers. Aquesta autora catalana és, en conclusió i
probablement, la millor poeta catalana actual (i això és tant com dir
com una de les més destacades que existeixen en termes absoluts, si
prescindim del poder politíco-econòmic de les llengües, les cultures i
els països), per la solidesa poètica de la seva veu, per la singularitat
de la seva poesia, i per la versatilitat del seu verb dins d'un timbre
líric inconfusible.
Copyright text © Pere Ballart i Jordi Julià 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada