Preparant el 8 de març :DONES LLIURES per una VIDA DIGNA.

Fa un temps la Isabel-Clara Simó va escriure per reflexionar...

Parlem del mocador?

Parlem del mocador islàmic? Del famós hiyab? Ho dic perquè a les feministes se’ns ha acusat –ja no ve d’un pam: si ets feminista, et tocarà el rebre en gairebé totes les circumstàncies: no és això ben significatiu?- d’esquivar el tema. No, no és veritat. Jo mateixa n’he parlat i diverses companyes n’han parlat. De fet, porto parlant-ne des que, ara fa uns vint anys, el tema es va encendre a l’Estat francès.

Les meves amigues feministes d’aquell país eren enemigues acèrrimes del mocador, com a símbol religiós que és. Jo, però, no ho sóc tant. A mi em sembla que el mocador, com demostra inexorablement la història, desapareix tot sol del cap de les noies que conviuen amb nosaltres. A menys que les obliguem a fer-ne una qüestió de principis.

Em sembla que no hi ha cap diferència entre les diverses formes de mocadors i els hàbits religiosos de la religió predominant a Occident, i em fa riure que hom proposi la total desaparició de tots els símbols religiosos, mentre preparem les vacances de setmana santa o plantem un pessebre, el Nadal, al menjador de casa.

El que jo proposo és complir la llei. La cara, per exemple, ha d’estar destapada. De la mateixa manera que no volem gent en banyador passejant pel carrer o recorrent la Pedrera, hi ha usos i costums que ens permeten conviure sense excessius conflictes. Tapar-se el cul, defecar en la intimitat em semblen una forma de conviure i no una imposició que atempta contra la llibertat. Ara bé: si hom ultrapassa la Carta dels Drets Humans –que és universal i acceptada per tots els països del món- ha de ser perseguit per la justícia.

L’ablació del clítoris és una animalada i és també un delicte. I si hom munta una mesquita i no deixa entrar-hi les dones en un país amb lleis igualitàries, ha de canviar de xip, com jo em poso mocador al cap quan vaig al seu país; i quan un capellà abusa d’un infant, esdevé un delinqüent i ho ha de pagar. Ara bé, portar barret, mantellina o hiyab em sembla més fruit de la moda que no d’uns principis morals.

Crec doncs que el millor és que cadascú faci el que vulgui mentre no faci mal als altres ni a ell mateix.

Però em queda una pregunta inquietant: ¿per què les dones defensen el mocador com a símbol cultural i els seus companys masculins no han dit ni una paraula sobre el turbant o el fes? Estrany !
Isabel-Clara Simó és escriptora
dilluns 10 de maig de 2010