Caminada de Pinyana 2013 : caminada i reivindicació.

Diversos centenars de persones  de Balàfia, de Rosselló i de Lleida han participat a la Caminada de Pinyana 2013, organitzada per les entitats : Esbart Rossellonès, AVV Balàfia, donabalàfia, Centre Excursionista de Lleida, Ateneu Popular de Ponent, Amics de la Seu Vella  i l’entitat Coordinadora de Lleida Camina. La sortida en aquesta edició s’ha fet des de l’Escola de Pinyana i en un ambient festiu ha servit per reclamar la construcció l’Escola de Pinyana que després de 5 anys encara està en barracons. També  s’ha reclamat l’ Institut que els veïns i veïnes del barri de Balàfia consideren imprescindible per als seu jovent.

Amb la presència del regidor Txema Alonso, la caminada ha començat puntualment a les 10:00h, les nombroses famílies, infants inclosos, han enfilat fins el Secà de Sant Pere i després han continuat fins la farinera de Gualda on s’ha pres el camí de servei del Canal de Pinyana. Arribats a l’autovia de Torrefarrera s’ha fet un petit descans i les i els participants han fet un avituallament d’aigua i fruita. Les i els que han volgut fer la caminada curta, 9 km, ham emprés el camí de tornada cap a Lleida fins al Secà. La gent avesada a fer marxa més llarga ha continuat pel camí de Marimunt fins  enllaçar a Torrefarrera amb el camí de servei del Canal.

Arribats al lloc anomenat “Molí Serra” de Rosselló, les i els esforçats caminadors han reposat forces amb coca de sucre i xocolata, gentilesa de l’ Ajuntament de Rosselló en col.laboració amb l’Esbart. Seguidament s’ha reprès el camí de tornada fins a la parada d’autobús del Secà i l’equipament multi esportiu, on s’ha aprofitat per fer uns estiraments per cloure les activitats :  caminada i reivindicació.

La Jornada ha estat un èxit de participació i hem conjugat exercici físic i salut, coneixença del país i la reivindicació veïnal.

Moltes gràcies als i les que hi heu participat !!

Us convidem a les properes  caminades del mes d’octubre :

20 d’octubre amb la I Marxa Contra el Càncer – 

 Terres de Ponent.

27 d’octubre Caminada Down de Lleida

10 d'octubre de 1908 neix Mercè Rodoreda. L' any 1980 li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

 Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes.Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la Guerra Civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.

Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.

— Mercè Rodoreda, Pròleg a Mirall Trencat

Documentació: M. Rosa Ruiz González.  

En memòria als 104 anys del seu neixement
 

Recordant un 1 d'octubre de 1931 en defensa del dret al vot femení a les Corts.

                                                     Feminisme SOCIAL.

En sentit ampli, el conjunt d'esforços, sorgits específicament durant els segles XIX i XX, en pro de l'emancipació de la dona i de la igualtat de drets en ambdós sexes. El terme comença a usar-se com a neologisme a França, Charles Fourier, (un dels pares del cooperativisme, el 1837, va parlar de desigulatats socials i de feminisme. Fou el primer que va arribar a afirmar que "el grau d'emancipació de la dona en una societat és el baròmetre general pel qual es mesura l'emancipació general"). El terme va passar als països anglosaxons com womanism, per aplicar-se en general als moviments de reivindicació empresos per la dona. A l' estat espanyol, el terme apareix cap a 1899 en un llibre d'Adolfo Posada, titulat Feminisme. 

Com a moviment social, el moviment feminista lluita per la superació del domini masculí sobre la dona i la corresponent transformació de les relacions socials quotidianes i estructurals, tradicionalment dominades pels homes sota supòsits jeràrquics. El feminisme, com a moviment, forma part, junt amb els moviments estudiantils i de protesta dels anys seixanta, dels anomenats «nous moviments socials». Com a ideologia, suposa d'una banda, la denúncia de l'opressió i explotació del sexe femení pel masculí, o de la dona per l'home, així com de tota forma de discriminació pel gènere i d'expressió social del patriarcat, tradicionalment admesos per la societat i, per l'altre, el convenciment implícit o explícit que la lluita per la igualtat de drets i l'autonomia de la dona és una causa justa. D'aquí deriva la lluita per l'alliberament de la dona contra la idea que els rols socials i la distribució del treball siguin els que es consideren «propis de cada sexe», i la creença, pròpia d'èpoques passades de la història de la humanitat dominades pel criteri del mascle, o també en l'actualitat, en formes més o menys solapades, que tal assignació sigui quelcom «natural».

La història del feminisme comprèn dos grans períodes. El primer, denominat amb el terme de «primera onada», s'estén de 1860 a 1920, és gairebé un fenomen exclusiu dels Estats Units i Gran Bretanya i està representat pels moviments de dones que lluiten per la igualtat de drets: les sufragistes. El segon període, el feminisme anomenat de la «segona onada», sorgeix a la fi dels anys seixanta i s'estén per Europa; representa un canvi qualitatiu respecte de l'anterior -encara que gira també inicialment entorn del dret del vot- i adquireix una major força organitzativa. En el reforçament del feminisme d'aquesta segona fase té molt a veure la independència econòmica adquirida per les dones en aquesta època i el seu major nivell educatiu.

El feminisme modern, entès com un moviment que uneix les dones entorn de la lluita per la igualtat entre els sexes, comença amb el sufragisme, o lluita pel dret al vot de la dona, i té la seva carta fundacional en la convenció coneguda com «Declaració de Sèneca Falls», de l'estat de Nova York, en l'Estat Units, el 1848.  Després de la Guerra de Secessió, les sufragistes es radicalitzen i organitzen de forma independent de les ideologies polítiques i s'agrupen constituint l'Associació Nacional pro Sufragi de la Dona (1868), branca radical en què exerceix un papi important Elisabeth Cady Stanton (1815-1902), i l'Associació Americana pro Sufragi de a Dona (1869), branca més moderada en la que destaca Lucy Stone (1818-1893); ambdós corrents es reunifiquen en la National American Suffrage Association, el 1890. A banda del text fundacional de la Sèneca Falls, el llibre A Vindication of the Rights of Women [Vindicació dels drets de la dona] (1792), així com la figura de la seva autora, Mary Wollstonecraft, poden considerar-se vertaders antecedents del pensament feminista. A Anglaterra, l'important assaig de John Stuart Mill, The Subjection of Women [La subordinació de les dones] (1869), dóna una nova empenta i una nova fonamentació doctrinal al pensament feminista, vinculant-lo al liberalisme.  Un text anterior, escrit per d'Olympe de Gouges (1748-1793), Les droits de la femme et de la citoyenne (1791), constitueix un autèntic manifest d'inspiració rousseauniana, en el temps de la Revolució Francesa, que reivindica el dret al vot de la dona, la igualtat de drets, la llibertat d'opinió i expressió i la substitució del matrimoni per un contracte social.

Els Estats Units van reconèixer el dret al vot de la dona el 1920; a Gran Bretanya, on van sorgir organitzacions sufragistes semblants a les americanes (Unió Nacional de Societats per al Sufragi de les Dones), relacionades també amb el rearmament moral, aquest dret va ser reconegut el 1928. A l' estat espanyol, el sufragi universal es va obtenir el 1931, durant la Segona República, encara que després va ser eliminat per la guerra i la dictadura de Franco. La Institución Libre de Enseñanza (1875), d'inspiració krausista, va promoure l'educació de la dona i va afavorir indirectament el sorgiment d'idees feministes; les iniciadores del feminisme espanyol són, no obstant això, Emilia Pardo Bazán i Concepción Arenal. 

Després de la Segona Guerra Mundial sorgeix un nou feminisme, que vincularà la ideologia d'aquest moviment amb el pensament socialista (en les seves diverses formes de socialisme utòpic, anarquisme, llibertarisme o marxisme), que ja havia exercit anteriorment la seva influència a través sobretot del text de Engels L'origen de la família, la propietat i l'Estat (1884). Textos fundacionals, significatius en un primer moment d'aquest nou feminisme de «segona onada», són: El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, considerat l'obra fonamental del discurs feminista, i, La mística de la feminitat (1963), de Betty Friedan, fundadora de l'Organització Nacional de Dones (1966). A aquests cal afegir obres quelcom posteriors, però igualment fites fonamentals de la literatura feminista: La dialèctica del sexe, de Shulamith Firestone (1970), L'eunuc femella, de Germaine Greer (1970), La condició de la dona, de Juliet Mitchell (1971), Política sexual, de Kate Millet (1971), La política de l'alliberament de la dona, de Jo Freeman (1975), (sense oblidar l'anterior Tres guineas, de Virginia Woolf, 1938). 

DIA INTERNACIONAL DEL TREBALL DIGNE : DONA LLUITA per un treball i una vida dignes!

7 d'octubre: 

Jornada Mundial pel Treball Digne

Dret al treball digne.

INICI DE CURS 2013/2014 a Balàfia

DONA, QUÈ POTS FER?? ...

 L'Associació de Dones de Balàfia (dba) és una organització sense ànim de lucre, formada per dones de totes les classes socials, algunes amb una titulació acadèmica,  d'altres no, totes treballem per millorar l'estatus de les nenes, adolescents i dones, influir positivament en la societat, impulsar la formació de les dones al llarg de tota la vida i promoure la cultura de la pau i l'enteniment.  Des de donabalàfia associació i la vocalia de la dona  de l' AVV de Balàfia apostem per la Igualtat.

En aquest inici de curs volem retre homenatge a Maria Elena Maseras Ribera  especialment coneguda per ser la primera dona a l’estat espanyol que es va matricular en estudis de Medicina i per tant a accedir a les aules universitàries. Aquest fet és insòlit per a una dona en el segle XIX.
El 1872 ingressa en la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona després d’haver finalitzat els seus estudis de batxillerat. Part de la seva família va seguir el seu camí i també es matricularen en la carrera de medicina. La seva acollida a les aules va ser des d’un principi ben acceptada.
Sis anys més tard, el 1878, va finalitzar el primer cicle de la carrera i va demanar examinar-se del grau de llicenciatura, però pel fet de ser dona i cursar estudis de grau superior va causar un gran enrenou i la burocràcia va aturar durant tres anys el procés. Finalment el 19 de juny de 1882 obtingué el permís i el 25 d’octubre s’examinà i obtingué en aquesta prova la qualificació d'excel·lent. Abans, l'any  1849, s'explica que Concepción Arenal és va  disfrazar d'home per a  poder estudiar Dret a la Universitat de Madrid. 

Totes les opcions acadèmiques possibles segons la teva formació actual.
INFORMA'T
FORMA'T

Al octubre recordem a Marguerite Catherine Perey col.laboradora de Marie Curie

Va  defensar la seva tesi doctoral en física l'any 1946. Aquesta química francesa, és la descobridora del Franci (Fr) arrel dels seus treballs de purificació del Lantano (La)  i del actini (Ac). Amb la seva formació de química a l'Escola d'Educació Tècnica de París, Marguerite Perey entra al servei de Madame Curie, l'octubre de 1929 com a "beària". Marguerite s'especialitza en el comportament i fraccionament de les terres rares actiníferas. Durant una estada al laboratori del Professor Zeeman a Amsterdam determina l'espectre de Actini. Després de la mort de Marie Curie en 1934, Marguerite continua el seu treball en l'Institut de Ràdio sota la direcció del nou director André Debierne.

 

Francium (Atomic Number 87), the Last Discovered Natural Element

L'any 1939, Marguerite Perey, va trobar un nou tipus de radiació entre els productes de la desintegració radioactiva de l'actini. La radiació va demostrar pertànyer a un element que es comportava de la mateixa manera que un metall alcalí. Per tant, havia de ser l'element número 87, el membre perdut de la família dels alcalinometales. Marguerite Perey (1909–1975) French nuclear chemist), ho va denominar "franci"  en honor al seu país.
"La recerca dels elements"
Isaac Asimov
pàg 159 RBA

IX Ruta del Garrotín 2013. La Ruta del Garrotín ret homenatge al Marquès de Pota. Ara la pel.licula

Un any més, el Consorci del Turó de la Seu Vella s’afegeix a la  Caminada més "carrinclona" de Catalunya. 

SEU VELLA PATRIMONI DE LA HUMANITAT 

La Ruta del Garrotín d’enguany ha volgut fer un homenatge al Marquès de Pota, Joan Enric Rodés, un dels màxims exponents de la carrincloneria lleidatana que va traspassar el passat mes de novembre. El seu garrotín va servir per reforçar el bagatge cultural de la ciutat i la seva riquesa lingüística.  La ruta, que ja celebra la novena edició, ha aplegat un nombrós públic que ha fet el recorregut pel centre històric de la ciutat. La sortida s’ha fet des de la plaça de Sant Joan i s’ha acabat a la Seu Vella. En el recorregut, d’uns tres quilòmetres i unes dues hores de durada, s’ha gaudit de les històries carrinclones, amb garrotins i altres músiques tradicionals, fent parades en espais representatius. A més, els participants s’han pogut sumar a la festa al llarg del recorregut amb instruments musicals, disfresses, etc. fent de suport a la música més popular.

CRIDA A LA PARTICIPACIÓ : Caminada de Pinyana 2013

  CAMINA. FES SALUT I REIVINDICA!!

 VINE A CAMINAR PER LA HISTÒRIA.  

ANIREM PER LA VORA DEL CANAL DE PINYANA

FINS AL MOLÍ SERRA DE ROSSELLÓ.
 

VINE I AJUDA'NS A DEMANAR QUE ÉS CONSTRUEIXI L'ESCOLA DE PINYANA I AL HORA L'INSTITUT IMPRESCINDIBLE PEL BARRI DE BALÀFIA

FEM SENTIR LA NOSTRA VEU.

 JA ÉS HORA QUE ENS FACIN CAS !

ALERTA SORTIDA DE L'ESCOLA DE PINYANA

PER SANT MIQUEL : CAMINADA DEL GARROTÍN. Aquest any en Homenatge a lo Marquès de "POTA"

Diumenge 29/09/13 - 11,00 hores
IX Ruta del Garrotín
Sortida: Plaça Sant Joan
Arribada: Turó Seu Vella

El garrotí neix de la convivència musical entre paios i gitanos de la Lleida dels anys 40 i 50. És una barreja entre la música gitana (el flamenc) i la música popular catalana (corrandes, balls plans...). Paios i gitanos es van ajuntar per cantar i ballar conjuntament, amb la única pretensió de fer música. Així aparegué el garrotín vell que posteriorment es va desenvolupar en el garrotín arrumbat , d'on es diu que va nèixer la rumba catalana .
El Garrotin de Lleida consta d'una tornada fixa amb una melodia rítmica, i les estrofes es van improvisant a mesura que es canta. El contingut de les estrofes sol ser burlesc o irònic, amb l'únic objectiu de divertir a la gent que l'escolta.L'estrofa sol ser, tot i que amb petites variacions:

Al garrotín, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan;
al garrotin, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan.

La tornada és una estrofa de quatre versos de vuit síl·labes idealment, tot i que com es fan concordar amb la música a vegandes són irregulars. Aquests, solen rimar només el segon i el quart, atenent al fet que solen ser improvisats durant la cançó. Entre estrofa i estrofa es canta la tornada per tal de deixar temps a preparar-se el següent. Uns exemples serien:

Jo tenia una amigueta
amb un do molt especial
cada cop que veia un noi
li feia aixecar el pardal.

La vida es una passada
es com una gran comèdia
sobre tot desde que hi és
en català la Viquipèdia.

Lo Marquès de Pota ja era un dels referents del garrotín, però  amb la seva mort, es converteix en un dels referents que s'hauran d'estudiar i revisar amb els anys per entendre i conèixer millor la música tradicional, la rumba catalana i la cultura gitana, sobretot de Lleida.

Joan Enric Rodés tenia 79 anys i feia mesos que estava apartat per malaltia dels escenaris i les juergues com diuen alguns gitanos lleidatans. Pel seu nom pocs el coneixien, perquè ell era lo Marquès o el Pota. Això de marquès no li venia pas de família nobiliària, sinó d'intentar viure el millor que podia i de ser una mica gandul a vegades, per això molts li deien que era com un marquès. I això de la pota, perquè era coix des de ben petit per una poliomielitis mal curada. A Rodés també li deien gitano blanc. De pare paio i mare gitana, coneixia com pocs la cultura calé i d'aquesta es va impregnar pel que fa a la música. Així, va ser el principal deixeble d'uns dels pares de la rumba i el garrotín, com va ser Enric Pubill, lo Parrano. I va ser el mestre del que ara recull i amplia aquesta tradició: lo Beethoven, que és el Carles Juste. No obstant, no només va ser el Parrano i la seva família qui el va introduir als escenaris i a les festes populars, sinó que també va estar a prop i va recollir influències de gent com el Cap de Ferro, Mestre Tonet o Paquito Abolafio, entre molts d'altres.

 

EL GARROTIN

de LLEIDA

Ai, Lleida dels meus amors

bressol on vaig néixer jo

contra més lluny de tu em trobo

més me’n recordo jo.

Al garrotín, al garrotan

a la vera, vera, vera de Sant Joan.

Quin garrotín, quin garrotan,

Lleida sempre va endavant

Ai, Lleida no sé què tens

vens per tren o carretera,

al divisar el teu castell

tota la sang se m’altera

Aquí hi havia els meus pares

aquí ells em van criar

el dia que jo em mori

al seu costat vull anar.

Jo sóc mestís, sí senyor

a mi em diuen

lo Parrano

la meva mare era paia

i el meu pare un gran gitano.

De la barreja va sortir

a la lluna de Lleida un dia

aquest

Parrano tan vostre que per Lleida es mori

REPRENEM EL CALENDARI DE CAMINADES a LLEIDA de la COORDINADORA LLEIDA CAMINA

Volem encoratjar als lleidatans i lleidatanes de totes les edats, barris  i cultures a moure’s,  a adoptar un estil de vida menys sedentari, més actiu, cuidant l’alimentació i guanyant en qualitat de vida, vine i camina, caminem junts per que Lleida Camina.

CAMINADA A TRENC D'ALBA

camina, fes salut, fes amics fes cultura, fes país... mou-te!!!

Encara sou a temps d'apuntar-vos a les Activitats de l' AVV Balàfia i donabalàfia : Infantils i Adults

La millor selecció d'activitats infantils i juvenils de Balàfia i el seu entorn ...

Dimarts u d'octubre comencen oficialment les activitats de Balàfia del curs 2013/2014 un munt de propostes per a totes les edats moltes de les quals adreçades al públic familiar. El web i l'atenció al públic és de dilluns a divendres de 18:30 a 20:00h i per apuntar-se a les activitats d'adults, dimarts, dimecres i dijous de 18:30 a 20:00h., el programa us desgrana el dies, per temàtica, per espai... Bon Inici de Curs !!