SEGONS LA INFORMACIÓ QUE CORROBORA L' INSTITUT CATALÀ DE LES DONES
L'ESTAT ESPANYOL I CATALUNYA ÉS EL PAIS ON ELS HOMES S'HAN INCORPORAT POC A LES TASQUES DE CURA I ATENCIÓ
Les dones treballen diariament de mitjana 4,55 hores a les tasques de cura i atenció a la llar i a les persones, els homes ho fan una mitjana d' 1,37h. Hi posem valor ?
Les dones treballen diariament de mitjana 4,55 hores a les tasques de cura i atenció a la llar i a les persones, els homes ho fan una mitjana d' 1,37h. Hi posem valor ?
Les dones tenim poc temps per a les reivindicacions i la vida política, sinó fixeu-vos en la composició d’assemblees, moviments socials i grups polítics! Sí… i tant que hi ha dones! Però de quines edats? Amb quines responsabilitats familiars? Totes tenim el mateix temps per dedicar-lo a aquestes activitats?
Fa un temps vaig mirar-me al melic i al meu voltant i vaig prendre consciència d’això: que les dones que tenim temps per a les reivindicacions i la vida política som – majoritàriament – les que no tenim persones petites o grans al càrrec (ei, fins i tot les més d’esquerres!), les joves i les velles.
La invisibilització del treball domèstic i de cures, com ja us podeu imaginar, té efectes molt perversos. I la seva desvalorització encara més! I és que a primera vista sembla un treball que pot fer tothom, que treu poca estona, que fins i tot pot ser agraït perquè tu te l’organitzes… anem, doncs, a veure què comporta:
- DISTRIBUCIÓ DESIGUAL DEL TREBALL DE LA VIDA QUOTIDIANA: Tot i que el puguin fer tant homes com dones (de debò, saber posar la rentadora o fer mimitos no té res a veure ni amb els cromosomes, ni amb les hormones ni res que s’hi assembli)… el treball domèstic i de cures està desigualment distribuït! I no només en hores, sinó en contingut. A Catalunya les dones fan 2 hores més de treball domèstic i de cures que els homes. (Oi que no es nota?). I quan observes el tipus de treballs que fan uns i altres trobem que portar els nens al futbol, fer la paella o barbacoa dels diumenges, penjar quadres o arreglar el jardí… ho acostumen a fer els homes. La resta acostuma, feines en general més avorridotes i amb poc reconeixement social, a recaure sobre les dones. De debò, me n’alegro moltíssim si a casa vostra això no passa De nou, celebreu-ho! Però en moltes llars això continua passant, i moltes dones, quan arriben a casa, comencen una segona jornada de treball. És el que s’anomena la doble jornada de treball; i esgota tant com el seu nom indica, i priva tant com el seu nom indica de tenir temps per a una mateixa.
- TENIR EL CAP A TOT ARREU (I ENLLOC!): El treball domèstic i de cures no es pot compactar. Menjar, rentar, transportar, fer freguetes, preguntar com estàs, resoldre conflictes… és una cosa que s’ha de fer a diari. No serveix treballar 10 hores durant quatre dies de la setmana i dedicar els altres tres al treball domèstic i de cures. És un treball que té a veure amb la vida quotidiana i que està ple d’imprevistos: la criatura ha agafat febre i se l’ha de portar al metge, la caldera s’espatlla i s’ha de trucar l’electricista, el paper de vàter s’acaba, ens enfadem pel motiu que sigui… i moltes vegades, tot plegat passa, ho pensem o ho hem de gestionar mentre estem a la feina. Total: que quan estem a la feina pensem en els treballs domèstics i de cures, i quan estem fent-los pensem en el que hem de fer l’endemà a la feina perquè degut a tot això abans no ho hem pogut acabar de fer. I estem a tot arreu i enlloc a l’hora, us sona? Així doncs, qui gestiona aquestes tasques – que si tornem a les estadístiques acostumen a ser les dones – ens veiem obligades a ser omnipresents o, almenys, tenir el que s’anomena una doble presència.
- QUATRE PENALITZACIONS QUE ENS FAN MENYS CIUTADANES. L’actual organització desigual del treball domèstic i de cures penalitza les dones almenys en quatre grans àmbits:
- Vida personal: independentment de si aquest treball agrada més o menys a qui el fa, està clar que no està gens valorat ni apreciat socialment (potser se n’escapa el cuinar) i això, que ningú m’ho negui, crema. No acostumem a dir-nos: «Uau, gràcies per deixar el lavabo tant net» (i tenir el lavabo net és molt important!). I si aquesta tasca et pertoca principalment a tu al nucli domèstic, i és constantment menystinguda, pot generar frustració i baixa autoestima. I si a més, degut a aquesta desigual distribució, et deixa poc temps per a l’oci propi i el desenvolupament personal més enllà del treball (sigui quin sigui), diguem-ne que el panorama no és gaire alentador.
- Vida laboral: moltes dones, encara ara, han d’escollir si posar per davant la seva carrera professional o el fet de tenir criatures. I en la majoria de casos no és perquè elles vulguin fer aquesta tria, sinó que el mercat laboral penalitza el tenir fills i penalitza la conciliació (a les dones, clarament). Que en una entrevista de feina et preguntin per si estàs casada i/o vols tenir fills, a part de ser il·legal i denunciable, passa; i passa a les dones i no passa als homes, perquè es dóna per fet que qui agafarà la baixa i els permisos de conciliació seran les dones. I Homes, no veieu amb els problemes amb els que us topareu si se us acut demanar la baixa per paternitat, aquesta és l’altra! Alhora, accedir a permisos de conciliació penalitza la promoció interna a la feina i el desenvolupament laboral… De debò, el món – ni l’empresa – s’enfonsaran perquè tant homes o dones ens absentem a parts iguals o treballem menys hores per cuidar les nostres criatures, mares-pares, àvies…!
- Vida política i associativa: aquí els moviment socials i associatius encara hem de treballar força. Sovint fem les reunions tard perquè moltes de nosaltres treballem. I les hores en que fem les reunions (moltes vegades cap a les vuit del vespre) són hores en que toca que les criatures sopin, es dutxin i vagin a dormir. I altra vegada, massa sovint se n’ocupen les dones (trobem perfectament normal deixar la criatura amb un o una cangur sempre que sigui per oci o feina, però què ens diríem si fos per anar a una assemblea?). I el resultat és que la política i l’associacionisme acaba tenint una composició de molts homes, i dones joves i grans (que no tenen criatures al càrrec), amb les corresponents relacions de poder que l’edat comporta; i amb poca representació de les necessitats d’una determinada franja de dones. Vinga, si ens organitzem col·lectivament segur que podem establir horaris conciliadors, disposar d’espais de cura per als infants, fer torns, skypes… imaginació al poder!
- Vida de jubilades: quan duran gran part de la vida hem tingut contractes a temps parcial – o no hem treballat – per dedicar-nos a les tasques domèstiques i de cura, la pensió que ens queda al jubilar-nos és força minsa. Ja ho veuen, tota aquesta enorme quantitat de treball, indispensable per fer les vides vivibles i estar a punt pel mercat de treball, no compta per res en el nostre actual sistema de seguretat social! No és d’estranyar, doncs, que la pobresa tingui rostre de dona, i, sobretot, de dona gran.
- ENCADENAMENT DE DESIGUALTATS: Per últim, una de les maneres com socialment donem resposta a aquest tetris de temps i dedicació que suposa el treball de cures, perjudica a moltes altres dones. Quan externalitzem algunes de les tasques a persones que les facin per nosaltres, la gran majoria de vegades és a dones que han deixat els seus països d’origen i a les que ni contractem ni paguem un salari digne. O moltes altres vegades, ho externalitzem a les nostres mares jubilades, quan aquestes haurien d’estar gaudint – per fi – d’un temps més alliberat.
Estudi:
Entorn.
Institut Català de les Dones
https://ulleresperesquerrans.com/2017/03/16/ojos-que-no-ven-desigualtat-al-canto-5-questions-feministes-sobre-els-treballs/